Treballs bruts

Passes pel carrer i caces una conversa al vol on algú diu «al cap i a la fi és una feina com qualsevol altra». I quan ho sents, instintivament i sense saber de què estan parlant, saps que és una feina que tu no faries. No t’imagines que s’estigui referint a treballar de paleta, de mestre o de taxista. Quan algú, parlant d’un treball, diu que «és una feina com qualsevol altra», en el mateix moment de dir-ho sap que és mentida, però intenta convèncer l’altra persona –o convèncer-se a un mateix– que és una cosa normal.

Fa un parell d’anys, el periodista americà Eyal Press va treure un llibre que aquí es va titular Trabajos sucios, on parla de treballs «essencials per a la societat», però que són «moralment compromesos». Feines que la majoria no faríem mai per molt que ens paguessin  i que molta gent, normalment els que es troben al graó més baix de l’escala social, es veuen obligats a fer. Però també n’hi ha d’altres dels que se n’ocupen persones amb estudis i un cert nivell, i que requereixen estar fet d’una pasta especial i tenir força estómac. Segur que, si ens aturéssim a pensar-hi, a tots ens vindria alguna d’aquelles feines al cap. D’altres ens costarien més d’imaginar, i és justament sobre una d’aquestes feines del que parlava l’altre dia el diari: de les persones dites moderadores que es passen tota la jornada laboral mirant vídeos de TikTok per evitar la distribució d’imatges horroroses. «Treballem veient vídeos de violacions, pornografia infantil, assassinats, tortures, bullying, suïcidis...». Una feina, per cert, calcada de la que fan molts policies que han de visionar milers d’arxius de tota mena i als quals no els agrairem mai prou el treball que fan. Però fora de tot aquell material terrible, els moderadors de TikTok també s’han de fer un tip de veure imatges banals, tirant a idiotes, que pot ser que no comprometin la teva salut mental, però que t’han de desanimar moltíssim. Un d’ells, que ja havia deixat la feina, en parlava en el mateix reportatge: «Sóc una persona ultracreativa i veure cada dia bajanada rere bajanada em matava per dins. Em sentia totalment inútil». I l’entenc. Veure tanta gent sense absolutament res a dir esforçant-se per cridar l’atenció de la manera que sigui, ha de ser una feina molt depriment. Tant com pensar fredament en la societat que tenim.