Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'abril de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«
El que hi ha és un conflicte entre diverses oligarquies capitalistes que es disputen l’hegemonia mundial»
Segons proclamen el dirigents europeus i repeteixen fins al cansament la majoria dels mitjans de comunicació, el rearmament de la Unió Europea és necessari per defensar els valors de la civilització i de l’Estat del Benestar enfront de la barbàrie dels seus enemics, personificats per l’aliança imprevista de Putin i Trump. Per a la gent que pensa així, el rearmament és una oportunitat per reforçar la integració europea i donar un nou impuls a una futura federació d’estats confabulada entorn a la defensa de les virtuts de la democràcia i de l’Estat del Benestar (suposant, és clar, que hi hagi alguna persona viva per gaudir-ne després que esclati la guerra per la qual ens demanen que ens preparem). Els portaveus d’aquesta nova ideologia militarista que envaeix totes les cancelleries europees també pensen que aquells que ens manifestem horroritzats per aquest horitzó bèl·lic som un perill públic perquè fem el joc als interessos del tecnocapitalisme.
No em crec aquests discursos. Jo no veig que s’estigui plantejant un conflicte entre dictadura i democràcia en termes globals. El que veig que hi ha és un conflicte entre diverses oligarquies capitalistes que es disputen l’hegemonia mundial. Estem a l’inici d’una batalla del capitalisme contra el capitalisme. D’una banda el capitalisme neoliberal producte de la reacció empresarial iniciada els anys 70 del segle passat, davant del que es va considerar un poder obrer desmesurat i un sector públic massa desenvolupat, que va impulsar les polítiques desreguladores i la globalització, entesa en gran part com a deslocalització com a instruments per restablir un poder capitalista desbocat que va acabar petant amb la crisi financera de l’any 2008 i les seves conseqüències socials. D’una altra banda, un capitalisme ultraliberal, que ha arribat a la conclusió que no existeix espai per cap espècie de capitalisme inclusiu, que cal empobrir grans masses per tal de disciplinar-les en un el marc d’un capitalisme de l’escassetat i la pobresa. Un capitalisme que sap que el recursos del planeta s’acaben i per això els vol controlar i posseir en exclusiva, encara que sigui a costa de generar conflictes arreu. Obertament depredador, violent i rendista, aquest capitalisme ultraliberal prospera quan es fa evident que no és possible una prosperitat universal possibilitada pel mercat sota l’imperi de la llei.
Jo no vull que un sol euro dels meus impostos vagi a desenvolupar polítiques militaristes en l’enfrontament entre aquestes dues expressions d’un mateix model econòmic. L’ultraliberalisme econòmic que professen Trump, Milei, Putin i altres no ha emergit com a oposició al neoliberalisme fins ara hegemònic, sinó a partir de les seves cendres. Per repel·lents que siguin les idees ultradretanes que professen, aquests suposats disruptors de l’economia capitalista neoliberal són, simplement, els seus continuadors i els seus darrers animadors. Si l’objectiu de la política es oferir als ciutadans i ciutadanes horitzons creïbles de prosperitat i progrés, cosa que va semblar possible en el marc del capitalisme keynesià entre 1945 i 1975, podem afirmar que en el decurs dels darrers 50 anys, el capitalisme ha fracassat.
No podem deixar-nos enganyar pels cants de sirena que ens condueixen a agafar les armes per defensar una suposada democràcia amenaçada per la darrera versió capitalista. Es l’hora de recuperar altres futurs. De la mateixa manera que els capitalistes volen reordenar el món en funció dels seus interessos, els ciutadans i ciutadanes hem de repensar el futur i projectar-hi les nostres esperances. I el primer pas en aquest sentit és posar en peu un moviment per la pau com el que es va aixecar a principis d’aquest segle, amb el lema «No a la guerra».
