Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’Anna –Anita per als amics, pronunciat Nita– rondava els vuitanta i era una dona animosa, moderna, activa. Recordo que deia «a mi morir-me no em fa cap por, però el que em fa ràbia és no poder veure com s’acaba tot això». I quan deia «tot això» es referia d’una manera vaga a totes aquelles qüestions d’actualitat que omplien els telenotícies i animaven les converses. L’Anita observava la vida com una gran telenovel·la que cada dia s’acabava amb un «continuarà». I aquella intriga esperant el següent capítol, la tenia amatent al que passaria l’endemà. Fa ja molts anys que l’Anita no hi és, i la majoria de vegades que m’he recordat d’ella ha sigut arran d’algun fet extraordinari. Llavors m’ha vingut al cap i he pensat «que poc s’ho podia imaginar això l’Anita», o «si l’Anita ho veiés». Si hagués vist tot el rebombori per la independència, per exemple, ella que era més aviat del morro fort, suposo que ho hagués viscut amb molta intensitat.
L’Anita era d’una generació marcada per la postguerra. N’havia viscut moltes de coses, i n’havia vist de tots colors, però d’alguna manera el seu gran moment històric hauria sigut el dels anys posteriors a la guerra civil, l’escassetat, la repressió... Tot i que s’ha de dir que, malgrat algunes experiències dures, també havia viscut unes formes de divertir-se i de passar-s’ho bé que els que vam venir després no les hem conegut, perquè en una vida i en una època hi caben molts moments de tota mena. Per als de la meva generació el nostre gran moment històric va ser la Transició. I quan dic el gran moment històric em refereixo a uns episodis que podem explicar als que han vingut després tot dient «vosaltres no ho heu viscut, però jo sí». No sé quin serà el de la generació que ens succeirà, però d’entrada els que ja ronden els quinze podran parlar als seus fills de la gran pandèmia de la covid i explicar-los com una batalleta de quina manera van viure aquell llarg confinament. Tant de bo, per ells i per nosaltres, aquelles setmanes de tantes morts i de tanta incertesa fossin l’última gran convulsió que ens hagués tocat viure. Però no se sap mai. A la vista dels últims telenotícies, aquell «continuarà» amb el que ens n’anem a dormir cada dia augura uns moments històrics que no pinten gens bé.
