Aquest article va de nostàlgia per la joventut perduda i també d’un fet que va trasbalsar la vida d’aquesta ciutat ensopida: la creació d’aquesta mateixa revista (en la columna anterior parlava de Tabola, i de com el seu esperit reivindicatiu va impulsar la creació d’El Pou de la gallina). Érem molt joves tots. I compartíem la idea de contribuir al progrés de la ciutat des d’una visió social. Recordo el concepte de cura i neteja de la ciutat, del qual el Dr. Sloan n’era la metàfora, i la idea que calia estovar la crosta que impedia el progrés de Manresa. Introduir debat a través de la informació, investigar amb compromís allò que amagava un statu quo tronat que coartava l’evolució de la ciutat... eren motivacions essencials de la revista.
Recordo especialment un article, que vam escriure amb el meu bon amic Jordi Torra sobre l’Escola Joviat. A partir d’una informació que va arribar a Joan Morros, vam demanar poder revisar les matrícules de l’escola arxivades a l’institut Lluís de Peguera. Després d’hores de comprovació el Jordi i jo vam al·lucinar: els mateixos noms estaven inscrits a Batxillerat i a Formació Professional. Tot per cobrar una subvenció doble. Un frau increïble i barroer. A partir de les dades, vam investigar fins a quin punt tots els implicats coneixien els fets. És inoblidable la conversa que vam mantenir amb Josep Vilaseca i Atset (Jo-vi-at), l’amo de l’empresa. L’esbroncada va ser antològica. Quan va sortir la revista als quioscos, algú es va dedicar a comprar tots els exemplars. Però ja no es va atrevir a segrestar la segona edició, perquè estàvem disposats a reeditar la revista tantes vegades com fos necessari. Vaig viure, gràcies a aquells fets, el significat de la paraula audàcia. I sí, també vam aprendre una lliçó frustrant: la Convergència Democràtica de llavors era un agent de corrupció sistemàtica, embolcallada amb una senyera rància. L’escàndol va passar pel Parlament, sense transcendència. Anys després, l’administració pública va acabar comprant l’escola, fet que ara se m’apareix més com un premi que com un càstig per als propietaris. Aquell article fou emblema d’una línia i un esperit. I em pregunto ara: quin és l’esperit actual d’aquesta revista?
