Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de març de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’altre dia corria un vídeo d’en Marc Giró per totes les xarxes socials. Fins i tot, era notícia en el programa matinal més escoltat del país! Molts catalans aplaudien i posaven d’exemple el discurs del
showman tot agraint que s’expressés tan clarament. Sembla que aquell discurs a la Televisió Espanyola és un gran exemple de valentia, de defensa de la llengua catalana i cal aplaudir fins que ens faci mal les mans.
Després de sentir les paraules del presentador estrella, però, em vaig quedar glaçat i amb ganes d’enviar-ho tot a pastar fang… Tot i ser una nació mil·lenària, amb una història rica i plena, amb una literatura de primer nivell i que –en teoria– els últims quaranta anys hem tingut un govern que treballava per a la protecció i salut del català, som en el mateix punt de fa cinquanta anys en què aplaudim les obvietats. Encara ens alegrem que un català progressista comenti –òbviament en castellà,“así nos entendemos todos”– que el català serveix per a qualsevol cosa –excepte per a fer un programa en hora punta en la televisió dels espanyols–, com si això fos la descoberta del foc.
I bé, em van venir al cap aquells que parlen d’igualtat i llibertat des de Madrid. O els que parlen de feminisme alhora que defensen la tradició que les dones musulmanes hagin de portar un mocador al cap, no fos cas que algú veiés alguns cabells; o els que diuen que el racisme ja no existeix tot mostrant una pell blanca i clara com la meva; o quan el Papa de Roma parla de sexualitat i el capellà del poble dona consells matrimonials; o quan el MHP Salvador Illa fa discursos criticant un pretès extremisme o acusa de fer el joc a l’extrema dreta a algú altre; o…
Bé, potser soc jo, però em nego a aplaudir obvietats, a rebaixar el llistó tan avall. Em nego a acceptar que no som un país normal. No, des de la televisió dels espanyols no ens salvaran de res (i menys, amb l’idioma de l’Estat). Per tant, menys discursos de cara a la galeria i més accions reals.
