Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Moya: Vaig estudiar el que ara seria disseny gràfic en una escola d’arts plàstiques de Barcelona, i en venir a viure a Cabrianes i apuntar-me a fer còmic al Blau, em vas fer eixamplar la mirada més enllà d’allò que és establert.
Villegas: Cadascú ha de trobar el seu camí. Però massa sovint els alumnes s’entestaven a voler copiar la realitat. Per això jo us deia: Feu-ho malament!
Moya: Recordo que durant els últims cursos jo feia els deures dues vegades: hi havia coses que les feia com s’havien de fer, però altres les feia com em sortia.
Villegas: Hi ha unes bases que s’han de tenir, és clar, però a partir d’aquí l’interessant és experimentar, aplicar tècniques noves... evitar repetir el que altres han fet abans que tu. Jo mateix, quan faig un dibuix i la meva dona em diu: “que bé que et queda!”, dic: “doncs no anem bé”. No es tracta de fer-ho molt ben fet, sinó de ser capaç d’expressar el que tu vols. I per això tu fas el que fas...
Moya: Com més gran em faig, més m’interessa conèixer els altres artistes, però no l’estètica, sinó d’on venen. Quan et poses a investigar els moviments i veus què hi ha darrere, t’adones que hi ha una profunditat vital que no és banal. A mi cada vegada m’interessen més els artistes que miren cap endins. Quan n’hi ha que volen representar la realitat, em pregunto: i què és la realitat? Perquè la realitat amb els meus ulls o uns altres ulls canvia.
Villegas: Fixa’t que la gent, quan visita una exposició o un museu, no mira, veu. Un quadre no s’ha de veure, s’ha de mirar. Quan era jove m’agradava l’art nou... Que ara m’agradi l’art modern o conceptual no treu que cada vegada m’agradi més el barroc, per exemple. De jove el veia molt carregat... Ara li trobo uns valors que abans no hi veia. Per això és tan important educar la vista.
Moya: A mi m’estimula motivar la gent des de l’inici. Jo prefereixo que entrin a l’espai expositiu el més verges possible.
Villegas: I amb quina idea vols que en surtin?
Moya: No tinc cap expectativa en concret. En tot cas, tinc l’expectativa de proposar-los una reflexió interior. Si dediquen cinc segons de la seva vida a mirar cap endins ja en tinc més que suficient. Concebo l’art com un petit mirall on enfrontar-te. Quan després em fan preguntes molt concretes és com si et demanessin solucions. Hi ha gent que et parla a flor de pell, des de l’emoció; altres, et fan preguntes més tècniques... Quan pinto no parlo de mi. Quan un artista transmet alguna cosa més que ell és quan comença a haver-hi una profunditat, una universalitat. Per mi aquest és el misteri. L’art potser de vegades vol donar-ho tot mastegat o és tan summament racional que va directament al cervell, sense passar pel cos, ni per l’ànima... Per mi és l’espectador qui tanca l’obra.
Villegas: Sobre això tinc una anècdota. En una exposició jo hi tenia una obra feta amb diferents textures i pigments naturals, on es veia un camí blanc que avançava cap a la foscor. Doncs bé, davant meu, un xicot que s’ho mirava va i m’explica el significat del quadre, com si l’hagués pintat ell: “Has vist? L’autor el que vol expressar és la foscor que hi ha dins el pensament i el fil blanc és el llum que il·lumina el cervell...”. Per què l’hauria hagut de contradir, si ell ho rebia així? L’important de l’art és que no et deixi indiferent.
A l’entorn de l’art contemporani
Moya: Fa cent anys que parlem d’art contemporani, i així no es mulla ningú...
Villegas: A mi l’expressionisme alemany em va canviar la manera de veure l’art quan encara no tenia vint anys. M’atreia la llibertat que tenien a l’hora de transmetre qualsevol cosa, de combinar els colors...
Moya: L’expressionisme em desperta alguna cosa molt visceral, que se m’emporta i fa que a partir d’una taca jo hi vegi un rostre. Hi ha un moment en què la lluita és entre la taca i aproximar-te a una realitat més figurativa. Totes les obres de
Llindars [exposició presentada al Casino de Manresa, entre el 15 de novembre i el 6 de gener] no representaven cap retrat de ningú en concret, malgrat que sempre hi havia algú a qui li semblava reconèixer una cara... Jo prefereixo que sigui l’espectador qui hi vegi quelcom abans que sigui jo qui digui què hi ha de veure. I quan em demanen que ho expliqui els dic que si ho sabés expressar amb paraules potser escriuria poesia.
Villegas: S’han d’explorar nous camins... El més difícil ara és la mirada de la gent envers l’art actual, on la filosofia està molt més present que en el passat, perquè ara requereix un esforç a la gent que està observant.
Moya: Abans em preocupava només trencar fronteres estètiques..., però quan vas cap a l’essència tan interessant és el missatge com la manera d’expressar-lo. La gràcia és el misteri, buscar constantment, mirar enrere, mirar profund, mirar diferent... Cada vegada tot és més plàstic, més immediat, dura segons. Jo intento abstreure’m del ritme extern, aturar-me i provocar un diàleg amb l’espectador.
Villegas: Veient la teva obra i coneixent-te a tu pot semblar que no tinguin res a veure l’artista amb la persona...
Moya: La meva lluita vital és que només hi hagi un Quim. L’estètica de l’obra ho pot fer semblar, perquè les pintures són fosques, però per mi expressen esperança. A cop d’ull ho trobaràs fosc, però jo estic pintant llum. Malgrat tot, encara continuo creient en la humanitat. Si sabéssim prescindir del soroll que ens envaeix i visquéssim des de l’essència, amb una bona gestió de les emocions, tot seria molt més fàcil. Per mi, és molt optimista el treball que faig, tot i que sense oblidar tot el que ha passat i passa. Cal mirar-ho i superar-ho. Si no ho mires, no pots passar pàgina. Hi ha un documental de Wim Wenders, sobre l’artista alemany Anselm Kiefer, on diu que sent un trauma per la història recent del seu país. A
Llindars, d’alguna manera jo també he pintat uns silencis que parlen: són cares de persones que no són vives ni mortes... No són ningú i són tothom. Vivim en una societat on hi ha tants traumes que no deixem aflorar uns pesos que no ens deixen tirar endavant.
Viure de l’art
Moya: Jo em guanyo la vida pintant en directe. Hi ha una part de la pintura en directe que és una mica com la mirada de tants amics. En part hi mostres la teva part més estètica, més divertida, més performativa. Quan pujo a l’escenari ho faig amb una consciència plena del que estic fent. Encara que pinti un Porche o uns jugadors de bàsquet, hi ha la consciència que estic generant un espectacle i hi ha una responsabilitat. El que faig és honest. Quan soc al taller, pintant, l’estètica em preocupa relativament poc. En l’acció hi ha una actitud de transformació. Socialment sempre hi ha coses a dir. T’has de qüestionar coses, no solament com a artista, sinó per sentir-te viu.
Villegas: A cada generació li pertoca portar la contrària a la generació anterior i fer les coses que no han estat fetes abans, sense que ningú t’imposi què has de pintar ni com. Jo no faria mai portar al meu camí un alumne.
Moya: Per mi hi ha l’art de veritat, la història de l’art i el mercat de l’art. Són tres coses que no coincideixen gaires vegades.
Villegas: Fins i tot diria que cada vegada coincideixen menys...
Moya: Avui mateix he estat amb un comprador d’art interessat a convertir unes obres meves en format NFT i adquirir-ne els drets d’autor digitals. Però jo li deia: “A tu no t’agrada el meu art, a tu t’agrada en què pots convertir un detall del meu art”. Ara tot és especulació pura i dura. No volen ni l’art, ni la peça, sinó l’exclusivitat de fer-lo sevir.
Villegas: Completament d’acord. El que sempre m’ha admirat de tu és que pintes el que vols, com ho vols, transmetent allò que portes dins, sense cap ego... i això fa que la teva obra sigui lliure, sorprenent, provocadora.
Moya: El que faig potser neix de la recerca de la innocència de quan érem petits i que ens emocionàvem amb tot. Avui podem tenir una posta de sol preciosa i, què fem?, mirar el mòbil.
