Estem avisats

«Homo femeninus és una novel·la distòpica que posa sobre la taula una temàtica de la qual hem de ser plenament conscients »
 
Potser sigui per la nostàlgia del que havien estat, fa uns anys, les presentacions d'una novetat editorial, però aquest cronista ha de confessar que ja no només li agraden, sinó que a més les provoca. Potser sigui tot conseqüència d'un naïfisme personal que consisteix en el fet de creure que allò que un ha llegit i l'ha fet pensar –que no és el mateix que agradar– mereix ser compartit amb la resta de la tribu. Però, llegeix la tribu? I, si ho fa, de quina consistència i qualitat literària és allò llegit? Més enllà d'estadístiques i dels constants brindis al sol, la resposta és més que evident. No penso descriure-la, perquè això escandalitza llibreters bibliotecaris, comunitat educativa i classe política, però la mostra de l'escassetat lectora i del paupèrrim gruix del que es llegeix la tenim, dia sí dia també, en el nostre viure diari. I si algú creu que no és així, que vingui i m'ho expliqui.
 
Una de les darreres presentacions fetes, la vaig compartir amb els seus autors, el passat 12 de febrer, a la llibreria Parcir. La invitació va venir per part de l'editor i llibreter Antoni Daura, que em va convidar a participar en la presentació de la novel·la Homo femeninus (Parcir Edicions Selectes, 2025), que han escrit a quatre mans el professor de filosofia Josep Tomàs i el biomèdic Pere-Joan Cardona Iglesias. La veritat és que no vaig saber dir que no. I no pas perquè els conegués personalment, sinó perquè havia llegit, el passat estiu, un altre llibre del prestigiós científic manresà titulat, provocativament, Per què les feministes no haurien de muntar a cavall? i publicat per la mateixa Parcir. Més que agradar-me aquell llibre, tot ell va ser una invitació a haver de pensar a fons. I només per aquest fet em va semblar que aquella invitació a presentar Homo femeninus era una oportunitat d'or per retrobar-me amb una obra on participava qui l'any 1998 va guanyar el Premi Calders per la seva novel·la Idrisa, em dic Idrisa.
 
Com ja vaig dir en la presentació, Homo femeninus no és una novel·la més. Tampoc, em sembla, no és ben bé una novel·la de ciència ficció, sinó que més aviat és una novel·la distòpica que posa sobre la taula una temàtica de la qual hem de ser plenament conscients. I és la de beure dels grans perills del dogmatisme ideològic que, en ocasions, esquitxen nobles causes i on determinats discursos nacionalistes, ecologistes, animalistes i, òbviament, feministes, acaben agafant derives molt perilloses. El triomf anhelat per determinat feminisme seria, sense cap mena de dubte, un món com el que se'ns descriu a Homo femeninus. Aquest és un món on tan sols existeix el sexe femení en la nostra espècie, en haver desaparegut, per sempre, els individus masculins a causa d'una epidèmia d'esterilitat general produïda per un poder femení a l'ombra i on la procreació vindria per reproducció assistida de la mà d'immensos bancs d'esperma. La sola idea no em va fer cap mena de gràcia, ja no per ser home, o, com diuen algunes col·legues universitàries, per ser un ésser amenstrual i amenopaùsic, sinó perquè em va fer recordar una de les més grans polèmiques sorgides a finals del segle passat, exactament l'any 1999, que va tenir lloc el juliol d'aquell any al castell d'Elmau (Baviera), en un simposi sobre el filòsof alemany Martin Heidegger. En aquell simposi el també filòsof Peter Sloterdijk va assegurar que en el futur «l’antropotècnica arribaria a convertir-se en una planificació explícita de característiques on el gènere humà podria patir una transformació des del fatalisme de la natalitat cap a un naixement opcional i la selecció prenatal». Aquest futur de planificació és el que se'ns descriu a Homo femeninus. Estem avisats.