Fugint de la impostura

Com cada començament d’any, la redacció d’aquesta revista va tenir una reunió general, amb dinar de treball inclòs, per planificar els propers dotze mesos. I va ser durant el dinar quan va sortir a la conversa alguna cosa relacionada amb una noia nascuda a la Xina. L’un parlava de la xinesa per aquí, l’altre dels xinesos per allà... No recordo ja de què anava la conversa ni de si hi vaig intervenir o no, però el que puc assegurar és que de la meva boca no va sortir la paraula xinesa ni xinès. I sé que si hagués hagut de referir-me a alguna persona d’aquella nacionalitat hauria fet mans i mànegues per construir alguna perífrasi per tal de fer-me entendre eludint aquella paraula. He de confessar que no recordo haver-la pronunciat mai si no ha sigut llegint en veu alta, i no pas per cap qüestió personal ni per cap mena de superstició sinó perquè de qualsevol persona nascuda a la Xina sempre n’he dit una xina o un xino, el mateix que d’un restaurant o un basar regentats per ciutadans d’aquell país. Reconec que faria l’esforç si hagués de pronunciar un discurs, i que el faig cada cop que m’hi he de referir en algun escrit que s’ha de publicar. Però en una conversa distesa, amical i franca com aquella, dir xinès m’hauria fet sentir un impostor. I dir xino davant d’uns amics tan ben parlats m’hauria fet sentir que desentonava. Per això en ocasions com aquella intento ser discret i buscar paraules substitutives que no xoquin frontalment amb les normatives. I no sempre és fàcil.

Entenc que la canalla d’ara –els que parlen català– és molt probable que quan siguin adults d’una papilla en diguin farinetes, d’uns sostens uns sostenidors i de tenir agulletes, tenir fiblades. Quan siguin grans, tots els de la seva generació, dels més savis als més rucs, parlaran el mateix llenguatge après a l’escola i sentit als mitjans, i el millor de tot: el parlaran amb naturalitat. Però molts de la meva, entre els quals m’incloc, si en lloc de dir calvo diem calb sentim que no som nosaltres i que perdem tota l’espontaneïtat. Per això, quan estem entre amics, i no ens cal ser tan correctes, ens sentim desinhibits i de gust enfilant barbarismes sense manies i deixant anar, fins i tot, alguna barbaritat.