Aquest article no va de nostàlgia per la joventut perduda sinó d’un fet que va trasbalsar la vida d’aquesta ciutat ensopida: Tabola plegava el 2 de febrer de 1985. Tot i que només tenia dinou anys, vaig tenir l’honor de viure-ho en primera persona. Era una decisió meditada després de llarguíssimes hores de debat intern –moltes, a casa del Joan Morros–, de vespres que esdevenien nits de poc dormir, una mica de tensió interna navegant entre la por i la gosadia, i al final una decisió pactada al si de l’entitat. La confrontació entre aquesta entitat de dinamització cultural i l’Ajuntament socialista, contrari a la reforma que necessitava la Sala Ciutat –que ocultava en realitat la incomoditat municipal per l’actitud reivindicativa de Tabola–, n’eren la causa. Una de les conseqüències va ser la fundació d’El Galliner. Però l’altra, per a mi personalment més important, la creació de la revista que estàs llegint.
Tabola era una entitat de dinamització cultural, però amb uns principis de regeneració social clars. Volia millorar la ciutat, canviar-ne l’status quo, sense adscripció política a cap partit, però amb una clara tendència d’esquerres. Topar contra unes posicions inflexibles per part de determinades persones de l’Ajuntament, volent asfixiar la dinàmica de l’entitat, van fer adonar als líders de Tabola que la posició no podia ser conformista. Recordo la fermesa i la convicció del Joan Morros argumentant per què calia trencar amb l’Ajuntament. Una lliçó pràctica de lideratge per part d’una persona a qui sempre he admirat. Dos anys més tard, naixia El Pou de la gallina, un nom localista i un punt ridícul s’ha de reconèixer, però que al·ludia a la voluntat d’obrar un nou miracle –impossible?– per a Manresa: ressuscitar-ne la vida, com feu Ignasi de Loiola fent sobreeixir l’aigua del pou al carrer Sobrerroca. L’esperit de Tabola ressorgia creant una plataforma d’informació i de reflexió amb voluntat de canviar les coses. Integrant noves persones al seu si, alguns incombustibles com Jordi Sardans i Jaume Puig. Potser érem ingenus, però és innegable la valentia del grup fundador –potser un punt temerària–, impulsant un mitjà que va causar algunes sacsejades rellevants en la marxa de la ciutat.
