Si això no és una addicció, molt s’hi deu assemblar

Amb un quart de segle escàs a les espatlles, Corominas ha escrit i estrenat nombroses obres, a més de participar com a actriu en altres i haver escrit el guió de la pel·lícula L’edat imminent, nominada als premis Gaudí i premiada en diferents festivals. I tot això després d’una formació ininterrompuda i paral·lelament amb l’activitat laboral com a responsable de comunicació.
 
—Sobre què tracta, Molt s’hi deu assemblar?
—El títol ve d’una frase que es diu a l’obra “Si no és amor, molt s’hi deu assemblar”. És una frase aplicable a totes les germanes i els germans del món mundial. La sentia dir a casa, quan les germanes discutíem per alguna cosa. A l’obra es parla del retrobament de tres germanes, distanciades durant anys a causa de les seves divergències sobre la maternitat i el que se’n deriva: la infertilitat, la renúncia a tenir fills... És una obra on no passen grans coses, no hi ha canvis sobtats, sense una incògnita per resoldre. El que hi he treballat són les veus i els monòlegs interiors, en què es veu la transparència del personatge i d’alguna manera aquella ingenuïtat que ens caracteritza a tots. El monòleg em permet crear veus, crear personatges, reproduir-ne el pensament ininterromput, com fa la Mercè Rodoreda.
 

—Un dels teus referents...
—Sempre que em pregunten quins són els meus referents esperen que respongui amb noms i títols. I sincerament els meus referents serien les converses entre els meus pares, la relació amb les meves àvies, les discussions amb la meva germana i l’amor profund que sento cap a ella... Per mi són aquestes coses les que m’interessen i m’impulsen a escriure. Sempre escric de coses quotidianes que passen en el meu dia a dia.

 
—De fet, ja vas estrenar-te com a autora als disset anys, presentant el treball de recerca de batxillerat com un text teatral basat en converses quotidianes.
—A l’hora de triar tema, el professor de català, Màrius Moneo, ens va dir d’escollir-ne un que ens apassionés i en què volguéssim aprofundir més endavant. I jo, a qui des de petita ja m’agradava escriure, escoltar la gent i fer teatre, vaig escriure Dijous, una obra que parlava del pas del temps i on buscava recrear el patiment dels adults a causa de la nostàlgia, d’aquelles coses que no han pogut fer o han deixat de fer...  I després, l’obra vam representar-la al Casal de la Vila de Bagà, i els de casa també van participar en l’actuació! És una de les experiència més boniques de la meva vida. 
 
—Surts de l’institut i te’n vas a estudiar Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra.
—Buscava alguna cosa que m’ajudés a desenvolupar la creativitat. D’entrada, potser me n’hauria anat directament a l’Institut del Teatre, a estudiar direcció i dramatúrgia, però vaig pensar que Comunicació m’oferia una perspectiva més àmplia, a partir de la qual especialitzar-me, que és el que he fet amb un màster d’estudis teatrals a la UAB i a l’Institut del Teatre, a més de tallers d’escriptura a la Sala Beckett, l’Ateneu Barcelonès i el Laboratori de Lletres. A la Pompeu Fabra vaig aprendre que per crear històries no cal anar gaire lluny. Sempre et diuen que el punt de partida siguis tu, perquè així trobaràs temes que t’interessen, que hi podràs treballar i no te’n cansaràs amb facilitat. I m’ho vaig aplicar des del primer dia.
 
—La pel·lícula L’edat imminent, nominada als Gaudí, és un mostra d’això, oi?
—Aquest projecte va néixer amb el treball final de grau, i jo em vaig encarregar del guió. És la història d’una àvia i un net que viuen junts, fins que es planteja el dilema d’anar a la residència o continuar tenint-ne cura.
 
—Estrenat a Itàlia, al Festival de Giffoni, el juliol de 2024, aquest llargmetratge, signat pel col·lectiu Vigília i amb música de la manresana Laura Casaponsa, ha recorregut diferents festivals internacionals a Irlanda, Àustria i properament França, i ha estat premiat en la darrera edició del festival de Màlaga. D’altra banda, també ha estat seleccionat per participar en un dels principals festivals de cinema de l’Estat. A què atribueixes l’èxit?
—Potser al fet que sis caps pensants hem acabat creant amb la mateixa veu. Hem fet molt treball en equip, i això et permet arribar més lluny. S’ha generat una amistat molt sana, en què deixant de banda els egos de cadascú hem anat molt de la mà i prenent decisions conjuntament, pas a pas, i sempre horitzontalment.
 
—Sovint es tendeix a considerar la creació com una tasca molt solitària o compartimentada...
—El treball en equip, per mi, és fonamental, tant en teatre com en el cinema, i més en un món que ens impulsa a l’individualisme. A Vigília sort n’hem tingut de compartir-ho tot. Quan fas projectes que volen temps i un munt de gestions hi ha moments de tot: moments en què estàs més motivat i altres que potser et falten les forces, i aleshores agraeixes que siguin altres que empenyin.
 
—Amb la companyia de teatre La Consol funcioneu també col·lectivament...
—De base som tres: l’Ariadna Fígols, que m’havia fet classes a la Closca Teatre de Berga i per a la qual vaig escriure Sempre sobre mullat, una història de bruixes; l’Anna Bertran, manresana, i jo. De fet, elles van ser les iniciadores. Havien treballat juntes com a actrius i cap al setembre de 2022 m’encarreguen un text amb l’única premissa que sigui un diàleg entre dues germanes. I així és com neix la companyia i Pluja ardent, després de la qual he escrit Molt s’hi deu assemblar, que hem muntat amb la participació de diferents col·laboradors, tots de la Catalunya central, tret de la directora, Sara Sors. He de dir que la majoria de projectes que he escrit i dirigit han estat gràcies a tornar a viure al Berguedà. Tenim ganes de fer teatre professional i poder-lo fer des de fora de Barcelona.
 
—Tampoc no deu ser fàcil compaginar la dedicació artística amb altres feines.
—No es pot viure només d’això. En visc a temporades, però també cal seguir buscant feines complementàries. Quan vaig estar treballant a la Llar com a responsable de comunicació, escrivia guions per a La Closca i la companyia Meconi, a la vegada que començàvem a professionalitzar-nos com a col·lectiu Vigília, també escrivia píndoles de teatre i creacions col·lectives per a la mateixa Llar... A la universitat ens deien que la creativitat és un múscul, i jo quan arribava de feina em posava a escriure cada dia, estigués cansada o no, em vingués de gust o no. De vegades no et sents prou inspirada, però quan t’hi poses sempre acaben sortint coses interessants. I quan busco altres feines procuro que impliquin treballar en equip, perquè escriure és una tasca molt individual i de vegades et pots sentir molt sol. Com a creadora, necessito estímuls externs, barrejar-me amb la gent, escoltar-ne les converses, veure què passa a la vida real. Tot això és el que em porta a escriure des de la veritat.
 
—Seguiràs amb un peu a la pantalla i un altre a l’escenari?
—Estaria bé tornar a fer una pel·lícula amb els companys del col·lectiu Vigília, potser un curt, però l’espai de creació en el moment vital en què ens trobàvem aleshores ara no seria el mateix. Jo em veig més en el món del teatre. Ara em sento molt motivada escrivint una obra per encàrrec sobre l’amistat, la complexitat de l’amistat. I és que el que de debò m’agrada i necessito és explicar històries. Tant se val si és des d’un escenari, amb els amics, els infants que tingui a la vora... Ho visc gairebé com una addicció.