El temps s’acaba. I s’acaba per a tothom, estimat lector (Hypocrite lecteur! –mon semblable, –mon frère!). S’ha acabat el primer quart de mil·lenni –quina constatació més estúpida...–. I sí, el temps passa volant –que més que un tòpic és una constatació tràgica– deixant petja sobre la realitat: el temps és com una arada que llaura el cos dels humans i de les coses, deixant-hi solcs remarcables. El temps llaura els barris antics de les ciutats, tornant-los urbanísticament dèbils, i socialment decrèpits, i el de Manresa n’és l’exponent més clar. Llaura també les cases privades que abans eren exhibició de riquesa i que ara no es poden mantenir, com el gran casal que s’eleva amb la seva antiga elegància sobre el lletgíssim polígon dels Dolors, o la gran masia del Grau, a Viladordis, presidint la vall del regadiu; o cases belles de la seva posició de bellesa paisatgística, com la casa de la Font del Soroll, que ja ha perdut finalment la coberta en la seva lentíssima ruïna, al costat del Llobregat. El temps llaura les fàbriques arran del Cardener, sota el Pont Vell, corcant-les a poc a poc, o més ràpidament en forma d’incendis i desballestaments. El temps és un erosionador implacable.
Però de vegades es produeix l’efecte contrari. És quan tenim la sensació que el temps passa i les coses no canvien. No pas perquè no s’hagin pensat motors de canvi i evolució que ataquin el temps en forma de projectes que il·lusionen, sinó senzillament perquè no es porten a terme, mai. Els anuncis de canvi queden deglutits per la cadència tranquil·la de la manca d’ambició, tant privada com sobretot pública. Promeses de canvi i ruptura s’esfilagarsen en forma de propostes que cauen en el sac de l’oblit. I d’això, la ciutat que podria haver aspirat a ser capital de la Catalunya central n’és un clamorós exemple. És una ciutat que badalla davant d’una estratègia de canvi. I tota estratègia de canvi s’adapta ràpidament a la grisor subjacent que caracteritza l’esperit d’aquesta ciutat. Ja som més de vuitanta mil habitants registrats –quina il·lusió!–, que viuran en una ciutat que s’empobreix econòmicament i culturalment seguint el ritme implacable del temps. Dit això, penso que ja ho he dit infinitat de vegades, des de quan fa dècades vam fundar el Pou. Em repeteixo. Segurament deu ser perquè viure a Manresa és com viure el dia de la marmota.
