Teatre Mòbil: final de trajecte

Després de tota una vida dedicada al teatre, és inevitable girar la vista enrere i recordar com va començar tot. «Va ser cap a finals dels anys 70 quan l’Atilà i jo», diu Jordi Girabal, un dels tres membres fundadors de Teatre Mòbil, juntament amb Marcel Gros, «vam afegir-nos al grup de teatre de carrer  Setrill, creat per Lluís Tuneu i una colla d’entusiastes». Prèviament, l’Atilà Puig i el Jordi Girabal ja havien tastat el cuquet del teatre al NEI (Nou Esplai Independent) d’Artés. Al Setrill coincideixen amb Marcel Gros i, al cap de cinc anys, tots tres creen la seva pròpia companyia, bo i canviant el carrer pels escenaris. En opinió de Puig, «haver passat pel teatre de carrer ens va donar taules per mantenir la proximitat amb el públic i conservar allò que el carrer té de més directe, fresc i espontani». Tot i no disposar d’una formació acadèmica, la pràctica escènica i la participació en cursos especialitzats van suplir-la amb escreix. Van assistir a seminaris impartits pels germans Colombaioni, una saga de clowns italians inspirats en la comèdia de l’art i col·laboradors de Fellini en diverses pel·lícules, i també per Pierre Byland i Philippe Golier, professors de l’École Internationale de Théâtre de París. A banda d’aquests mestratges, Girabal i Puig reconeixen haver estat influïts pel Tortell Poltrona i els Comediants, dels quals admiren «el concepte de festa i alegria mediterrània».
 

De ‘Prouta comèdia’ a ‘Remember show’

El Teatre Mòbil s’estrena, el 1984, amb Prouta comèdia, un espectacle escrit pels mateixos actors i dirigit per Jordi Vilà Zapata. El procés de creació es basa en la improvisació: «No hi ha una escriptura prèvia. Situats al taller, anem jugant amb els objectes i, d’alguna manera, ells ens ajuden a idear els gags, entesos com unes petites històries». Girabal remarca que «són històries que ens expliquem a nosaltres mateixos, tenint present un públic ideal, que és el públic familiar». Tots els muntatges del Teatre Mòbil han estat de creació pròpia, amb la coparticipació dels directors, que al llarg de la seva trajectòria han estat sobretot Jordi Vilà i Marcel Gros, i ja més esporàdicament Berti Tovías, exmembre de Dagoll Dagom; Ángel Alonso, cofundador del Teatre Villaroel de Barcelona; Jason Turner, Gaetan Schmid i Olivier Benoit.
 
Després dels quatre primers espectacles, el 1991 Marcel Gros inicia la carrera en solitari com a clown i pallasso. Tanmateix, mai no deixarà de col·laborar amb el Teatre Mòbil, amb qui comparteix el taller de creació, al carrer Cintaires. El 1996 és Jordi Girabal qui abandona el grup i se’n va a voltar món. Més que un adeu és un a reveure, perquè el 2001 es reincorpora a la companyia. En l’entretemps, el TM incorpora Marc Fonts, un actor moianès, deixeble de Lecoq, que participa en els muntatges Mòbil Exprés i Estrambòtic. En 17 anys, aquests tres actors van crear vuit espectacles.

L’any 2016, Puig i Girabal presenten Cösmix, i el 2019, Oops!, un espectacle amb molta música, molt optimisme i poques paraules. El 2021, superat el temps de la pandèmia, el Teatre Mòbil recupera i actualitza gags del seu segon muntatge, Mutis, i munta Remember show, en què també intervé Marcel Gros, com a actor i director. Per al comiat de la companyia, reposen Sing sing. La balada dels germans Nicolau de Sant Petersburg. «Quan el 1987 vam crear l’espectacle», comenta Girabal, «Sant Petersburg només existia en el record, perquè en la Rússia soviètica havia passat a dir-se Leningrad, i ara que tornem a representar l’obra, aquesta ciutat ha recuperat el seu nom».
 

Un segell propi

Amb una mitjana de deu representacions mensuals, el Teatre Mòbil s’acomiada havent actuat arreu dels països de parla catalana, i també per Espanya, França, Portugal i Alemanya, sempre amb la furgoneta amunt i avall. Tant han actuat en pobles com en ciutats, en barris perifèrics com la Mina o Torrebaró com al Teatre Nacional de Catalunya. La clau ha estat, segons Puig, «la perseverança i gaudir d’allò que fem». Un gaudi contagiós transmès a través d’unes historietes narrades amb ritme i humor, on s’alternen els gags visuals, els verbals i els cops d’efecte, amb una posada en escena molt plàstica i efectiva. «Entenem l’escenari com una pista de circ sense quartes parets», diu Girabal. A diferència d’altres propostes de teatre infantil o familiar, «mai no hem buscat un missatge racional», assenyala Puig: «En tot cas el missatge som nosaltres, per com reaccionem davant el món, les contrarietats, sempre amb una actitud positiva, d’acceptació i superació dels problemes, pensant que qualsevol problema té solució». Probablement sigui aquesta autenticitat, passada pel sedàs artístic, el que ha fet tan especial el Teatre Mòbil: «Actuem com si fóssim nens adults, des de la innocència», explica Girabal, «i és així com construïm uns personatges que són una mica maldestres, que provoquen un riure tendre, però sense riure’s de ningú».
 
Un altre dels trets distintius han estat els col·laboradors, començant pels directors, a què hem fet referència més amunt. Puig destaca la importància «de la mirada externa del director, encara que participi també en la part creativa de l’obra». En l’apartat musical, un element rellevant en tots els muntatges, han comptat amb Ramon Escalé, Carles Cases i David Sisó, entre altres músics. En l’escenografia, agraeixen el cop de mà de Txema Rico, Carme Vidal, que sovint també s’ha ocupat del vestuari, i d’un llarg etcètera de bons assessors i col·laboradors en la coreografia, la comunicació, la fotografia i el disseny, la il·luminació i el so. A banda del reconeixement del públic i la crítica, Teatre Mòbil ha estat guardonat amb diferents premis i distincions. Entre altres, ha obtingut el Premi Rialles 2001, el Premi al Millor Espectacle de la temporada 2011-2012, atorgat per la Xarxa d’Espectacles Infantils i Juvenils; i el Premi al Millor Espectacle de la Mostra d’Igualada, els anys 2011 i 2013.
 

Tot canvia

Quan Teatre Mòbil comença a rodar hi ha la plataforma d’Enllaç i el circuit d’espectacles de Rialles. Ara, segons expliquen Girabal i Puig, «tot passa per les Mostres i els Festivals, que actuen com a aparadors i generadors de corrents d’opinió». D’altra banda, la burocràcia ha augmentat considerablement: «Abans les gestions eren senzilles i ràpides; ara, tot són formularis, factures diferents segons qui et contracta, cobraments a llarg termini». Les temporades teatrals també s’han escurçat: «Abans treballaves tot l’any, ara tot es programa de setembre a maig». I observen que, des de fa uns quants anys, «cal posar filtres per no ferir susceptibilitats». En resum: vivim en una societat minada d’ulls de poll, on abans et compraven i ara t’has de vendre, i amb més paperassa que mai (tot i les teòriques facilitats de les noves tecnologies), però, tanmateix, amb un bon planter de noves companyies i una oferta àmplia i variada d’espectacles. Si ara el Teatre Mòbil fa un pas al costat no és per cansament, falta de públic o d’idees, sinó per cloure un cercle que fa quaranta anys va començar amb  Prouta comèdia.