Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Manresa ha estat sempre una ciutat de gent treballadora i de classes populars
»
Recordeu quan Manresa era ètnicament i lingüísticament homogènia i tots vivíem en perfecte harmonia i genuïna comunitat? Jo tampoc, perquè això no ha passat mai. La nostra història –com la de totes les ciutats i països– és plena de lluites intestines, de greuges, d’enfrontaments i de bàndols irreconciliables. Favets i tremendos.
Idealitzar el passat, recent o llunyà, és una debilitat humana comuna i comprensible, però un error greu quan es trasllada al camp de la política o de la reflexió col·lectiva. L’elegia pot ser bonica, però és gairebé sempre un gènere reaccionari.
Que Manresa, com el país, com Europa i com el món, està fent un gir –acotat i reversible, però real– a la dreta ho demostra l’excés de nostàlgia, per un passat que no va existir, en les nostres converses i referents. Comparem absurdament el present amb un passat idealitzat i això distorsiona a la baixa la nostra percepció de la realitat present. Al contrari del que pensen i diuen molts manresans i manresanes, la Manresa del 2025 és indiscutiblement millor que la de 1985, com la de 1985 era també millor que la de 1945.
Les dades objectives així ho indiquen, tant si parlem de feina com de qualitat i quantitat de serveis públics o de convivència i seguretat. Manresa no és tan sols una ciutat potent, fàcil i amb personalitat pròpia, és també un projecte col·lectiu dinàmic i en contínua i positiva transformació. Un lloc on passen coses, moltes, i la majoria bones. Potser els que hi viviu cada dia no us n’adoneu, però jo que hi vinc sovint ho veig claríssim.
Em fa l’efecte, però, que els laments de molts veïns i veïnes de la ciutat no tenen tant a veure amb els fets materials i les dades objectives, com amb una altra mena de paisatge, l’humà. No s’acaba d’acceptar que Manresa no és una ciutat de classe mitjana alta, sinó més aviat de classe mitjana baixa i directament baixa. I empipa que això, lògicament, es noti passejant pels seus carrers. I com que ara –també abans– el component de classe i la procedència geogràfica interseccionen directament, aquesta realitat és encara més evident, més visual.
A Manresa, per dir-ho fàcil, es veuen més mocadors (hijab) que a Sant Cugat. El que no entenen, els que això els amoïna, és que Manresa no ha estat mai una ciutat burgesa. Hi ha hagut, i hi ha,
pijos, evidentment, i la gent de diners han tingut, com a tot arreu, més influència i projecció pública que els altres, però aquesta ha estat sempre una ciutat de gent treballadora i de classes populars. O és que no recordeu com érem al darrer terç del segle passat? Érem la ciutat del Xup, la Font, la Balco i la barriada Mión, de l’Atangia, de la Pirelli, dels gitanos del Congost i dels ionquis del barri vell. I encara abans, dels anarquistes, les fàbriques tèxtils, la misèria i les cases barates.
Els manresans, però, enlloc de fer bandera i enorgullir-nos d’aquesta personalitat popular i obrera ens hem percebut com una ciutat molt més benestant del que realment som o hem estat. I d’aquí, d’aquesta autopercepció esbiaixada, plora la criatura.
Direu que això ho dic perquè ja no hi visc i no conec la veritat veritable, però el cert és que els mateixos comentaris tremendistes i –siguem clars– racistes els sento també on m’estic ara, a Berga. La diferència, que són dues, és que la capital del Berguedà està molt més endarrerida i paralitzada que Manresa i que, paradoxalment, l’orgull i el sentiment de pertinença hi és molt més profund i explícit.
