El dia 29 de novembre es va atorgar el Premi Bages de Cultura a Carles-Jordi Guardiola, el fundador de l’editorial La Magrana. Potser molts lectors no la recorden, perquè va desaparèixer els primers anys d’aquest segle, però va marcar una fita de compromís amb la llengua i sobretot amb la qualitat literària. Va tenir uns moments estel·lars descobrint i publicant autors rellevants com Jesús Montcada, Maria Barbal o Joan Lluís-Lluís, i es caracteritzava també per la cura en l’edició, els formats i el disseny. Era una editorial amb gust, que malauradament es va fondre en el món de la gran editorial RBA fins a desaparèixer realment. Ara, el fet que el grup Penguin Random House hagi recuperat el segell, és un homenatge a l’antiga trajectòria de l’editorial i de l’editor que la va crear.
Carles-Jordi Guardiola i Josep Cots, el gran editor de 1984, són emprenedors culturals que han fet grans aportacions a la nostra cultura. Són manresans que han pensat en gran, que han modelat el seu projecte a un nivell on Manresa se’ls feia petita. La seva contribució a les lletres i a la llengua és modèlica. Perquè només una llengua que sigui capaç de construir monuments literaris pot gaudir de la dignitat que tenen les grans llengües per modelar una manera de pensar i d’interpretar el món. Les llengües vives i vitals necessiten concebre el big bang, desenvolupar la física quàntica o imaginar els mons literaris dels autors que els dos editors esmentats publiquen. I fer una cosa essencial: naturalitzar les madames bovarys de totes les èpoques en la nostra llengua, que és com fagocitar tot el coneixement literari mundial i incorporar-lo a la nostra tradició. Quan Orwell escriu en català, llavors podem pensar com l’autor que va preveure el domini de la ment col·lectiva per part dels sistemes de comunicació i el control de les càmeres. Cal agrair a aquests grans editors la seva aportació. Homenatjar-los és una virtut i un deure. I seria també una oportunitat si els dirigents d’aquesta ciutat reflexionessin sobre per què aquests manresans han hagut d’anar-se’n per fer el seu projecte d’excel·lència... mentre recorden aquesta ciutat provinciana amb la nostàlgia amb què Dylan Thomas evocava Swansea al Retrat de l’artista com a cadell.
