Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de desembre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’estiu ha quedat enrere, però encara el tinc ben present. En recordo d’altres molt més acollidors, sobretot en la parcel·la laboral. La intervenció de l’Emma no va anar com hauria volgut. Aquesta continua sent una de les parts de la professió que encara avui i després de vint anys de trajectòria segueixo sense encaixar. Per més cops que hagis fet un procediment i per més familiaritzat que hi estiguis, no pots estar mai tranquil. La intervenció havia anat bé, però el postoperatori va ser una altra història. A banda de ser dolorós, després de complicacions inesperades i gens freqüents, és inevitable recordar un cop més la gran responsabilitat que tenim entre mans fins al darrer dia de l’exercici de la professió mèdica. És una realitat inqüestionable que són justament els casos més complicats, inesperats i enrevessats com aquest els que et recorden a què et dediques i la importància d’estar alerta i tocar de peus a terra.
L’Emma ha estat una pacient que no em mereixo. M’explicava diferents problemes de salut que ha patit i la resposta del sistema. M’al·lucinaven –si és que després de vint anys això és possible– les seves experiències vinculades amb la malaltia. I no per ser precisament les millors. Havia patit diferents contratemps i se n’havia sortit, però ni el sistema ni molts professionals l’hi havien posat fàcil. Un dia em va dir que arran d’aquestes experiències passades considerava que professionals com jo érem una excepció perquè estava al seu costat. No puc oblidar aquella conversa. Si ja em costa entendre que hi hagi professionals que no facin costat els seus malalts, em costa molt més acceptar que això passi quan el malalt es troba en una situació de d’indefensió i necessita més suport que mai. N’hi ha molts, però l’Emma és dels pacients que mai oblides. Per la seva actitud, valentia, empatia i optimisme vital. Tant ella com qualsevol persona en situació de vulnerabilitat mereixen, com a mínim, que el sistema en el sentit més ampli del terme els acompanyi. Si com a professional sanitari llegeixes aquesta columna i et sents al·ludit, encara ets a temps de canviar. A l’Emma només li desitjo que el sistema li pugui retornar l’atenció humanitzada que no ha rebut fins ara.
