Carles-Jordi Guardiola Noguera, Premi Bages de Cultura 2024

Arriba en un bon moment, el Premi Bages de Cultura 2024. Òmnium Bages-Moianès ha considerat mereixedora del premi l’àmplia trajectòria de Guardiola just quan, casualment, el manresà duu mesos escrivint sobre els anys que més el vinculen a la ciutat. L’acte del 29 de novembre a l’Ajuntament va ser càlid i emotiu, davant de la seva dona, l’Adelaida, els fills, família i amics. Càlid perquè va anar més enllà d’allò estrictament protocol·lari quan l’alcalde Marc Aloy agraïa els anys de lectura juvenil que li havia proporcionat Edicions La Magrana o reconeixia l’estímul de quan, amb Arnau Carné, editor manresà de Tigre de Paper, havien guanyat un concurs narratiu organitzat per l’editorial. L’abast i la qualitat de les moltes activitats dutes a terme per Carles-Jordi Guardiola el feien mereixedor del guardó des de fa anys.
 
Per què? Ho resumiré amb part del que vaig dir en fer-ne la glossa, titulada Carles-Jordi Guardiola Noguera, l’editor que riu. Hi ha actituds positives que ho decanten tot, i el 1965 Guardiola escrivia això a propòsit d’Art Viu: “Pintar, cantar o escriure no són actituds banals de diletants esnobs. Hi ha alguna cosa més profunda en el nostre acte: anem a buscar en les deus de l’art la resposta a tantes preguntes sense contesta. Diem NO a moltes coses, però també SÍ a allò que val la pena”. L’actitud pragmàtica i vital d’aquest SÍ ha marcat tota la seva vida. El 1969 es llicencia a la Universitat de Barcelona. Entre 1966 i 1969 es forma als Estudis Universitaris Catalans amb Joaquim Molas. La seva primera feina remunerada és traduir al català un d’aquells volums de la Bruguera d’adaptació de clàssics que sortien en novel·la i còmic a la Colección Historias. Col·labora tot seguit en el Diccionari de Literatura Catalana d’Ed. 62. Entra de redactor a la Gran Enciclopedia Catalana al costat de gent com Jordi Castellanos i Josep Maria Benet i Jornet. Just abans de la mort de Franco el tenim de mestre a l’escola activa Súnion. I evidentment el 1975 és fundacional, tant per al país com en el pla personal. És l’any de la fundació de l’editorial La Magrana, un nom que fa referència a la necessitat de fer pinya, de sumar, de crear una comunitat compacta entre tots, però també és homòfona d’una “mà grana”, és a dir, roja, d’esquerres. L’editorial comença editant llibre polític, conscients que amb la cultura es fa política, sobretot, quan no s’és partidista. Venien del PSAN, el compromís havia estat absolut, però fer llibres ha de ser transversal. Fundada per quatre amics (Jaume Fuster, Francesc Vidal, Jordi Moners i ell), hi posen diners una vintena de persones (Ignasi Ponti, Joaquim Carbó, Josep Albanell o Maria Àngels Anglada, entre d’altres) i la dirigeix durant 25 anys el Carles-Jordi. De seguida passen també a editar literatura i creen col·leccions avui tan mítiques com Les Ales Esteses, L’Esparver, L’Esparver Llegir, La Negra o La Marrana. Avui gaudim d’autèntics clàssics que van néixer i van créixer dins La Magrana, com Jesús Moncada, Maria Barbal o Joan-Lluís Lluís. I és dins aquesta faceta d’editor que el 1982 funda i de seguida presideix l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i el Consell Català del Llibre per a Infants.
 

Editar, ofici de llegir

El 1996 publica un llibre clau per entendre la seva vocació, Ofici d’editar. Entenc el títol com a ressò de dos altres llibres importants: l’Ofici de viure, de l’italià Cesare Pavese, un llibre de 1952 molt estimat per dos altres manresans d’Art Viu, Lluís Calderer i Claudi Montañá; i Llegir com viure, de Joan Triadú, un conjunt d’assaigs publicat el 1963 que concep els llibres com la brúixola que millor pot guiar les nostres vides. Per a Carles-Jordi Guardiola editar és un ofici, una mestria, exigeix rigor, disciplina, treball, criteri. Però, alhora, editar és llegir bé i, doncs, viure amb plenitud, amb autoconsciència, amb criteri i amb llibertat. Tots dos vessants conflueixen. Així que l’ofici d’editar l’entén i l’ha practicat de les dues maneres establertes pel diccionari: com a lector curós i com a gestor conscient.
 
En primer lloc, si entenem editar en el sentit anglosaxó d’editor, és llegir amb atenció un autor, tenir-ne cura, establir la forma publicada dels textos més fidel a la voluntat i la intenció dels seus autors, una disciplina acadèmica que Guardiola havia après a la universitat amb Molas i ha posat en pràctica sobretot en l’edició dels quatre volums de Cartes de Carles Riba. Publicats entre 1990 i 2005, és la dedicació de tota una vida i el primer volum va merèixer el Premi Serra d’Or d’edició de 1991, una feina que el 2013 esdevé el portal Cartes de Carles Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans. D’aquella dedicació d’anys han sorgit molts llibres, com la biografia en format d’àlbum de fotografies Carles & Clementina (1993) o, sense ser exhaustiu i perquè s’entengui com una dedicació encara en curs, n’esmentaré només tres aportacions delicioses d’aquests darrers anys: Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (2017), Els poetes també riuen (2020) i L’inoblidable viatge a Grècia de l’any passat (2023), a partir de les cartes del viatge a Grècia del 1927.
 
En paral·lel, podem entendre el fet d’editar en el sentit anglosaxó de publisher, com qui imprimeix i distribueix tot de col·leccions de llibres i els posa a la disposició del ciutadà, però també qui els ordena i jerarquitza d’una determinada manera i exerceix un paper molt necessari de filtre. Tan perillós era el desert del franquisme com ho és igualment una sobreproducció indiscriminada que oculti què hi ha de bo. Això sempre ho ha tingut clar el Carles-Jordi Guardiola publisher, bo i reclamant imaginació, criteri i rigor, tant en l’un vessant com en l’altre. En una cultura demogràficament minoritària com la nostra i, alhora, en una cultura democràticament minoritzada durant tants anys com la catalana, Guardiola sempre ha considerat que aquest estat de la qüestió reclamava ser qüestió d’Estat –el joc de paraules és seu– i ha insistit a ampliar els lectors més enllà del que primer anomenava “lector almogàver”, aquell lector predisposat d’entrada a la compra per compromís, en tots dos sentits del terme. Cal fer àmpliament present, visible, la creació. Ens calen lectors normals, entusiastes, apassionats, i per a això cal la complicitat de les escoles i els mestres, de les biblioteques i els bibliotecaris, dels mitjans de comunicació i els polítics, uns polítics conscients que el nostre únic fet diferencial passa per la cultura i la llengua, i que el que millor garanteix la llibertat individual i col·lectiva del ciutadà passa per aquell llibre lliure que el Carles-Jordi sempre ha defensat i pel qual sempre ha treballat.
 
Primer, la paraula
Veig fins i tot com a primer senyal d’una responsabilitat el nom compost de Carles-Jordi: implica ser conscient des de petit que les coses poden rebre molts noms i que és bo no escamotejar-ne cap; i implica també dur al damunt la memòria impresa d’un germà gran mort abans de néixer ell –el Jordi– com a manera de mantenir-lo viu en ell i en el temps. Per la paraula. Diguin-me si això no marca... Doncs, el Carles-Jordi ha assumit la seriositat d’aquest llegat amb l’alegria d’un intel·lectual que riu. Recordo l’any passat, quan Marc Aloy destacava això mateix de Lluís Calderer i jo hi relacionava l’actitud vital d’una generació que ens ha regalat el seu mestratge indicant-nos que podem fer moltes coses si no ens rendim. Recordo gent com Joaquim Carbó, Josep Albanell, Maria Rius, relacionats amb el Carles-Jordi dels anys setanta i vuitanta, i tots riuen. No és banal. Ell mateix ho ha assenyalat de Carles Riba al llibre Els poetes també riuen. Contra el sentimentalisme tronat o la renúncia, cal aquest somriure crític: la vitalitat i la curiositat d’una mirada enlluernada de nen, mantinguda amb il·lusió tota la vida. I saber fer-ho en grup, com ens ha explicat en un altre llibre, Carles Riba. Retrat de grup. Ja ho indicava també el nom de La Magrana. Vegem-hi les ganes d’enraonar junts com a punt de partida per raonar i pensar millor.
 
Davant del país desmuntat rebut com a herència el 1942 –aquell “país moribund, sense ànima”, que deia Espriu, aquella “covarda, vella, tan salvatge terra”–, calia aprendre de nou a muntar el vell trencaclosques d’una cultura amb tots els ets i uts. Ho feia, ho ha fet i ho fa aquest nen que Manresa acaba de premiar. Un intel·lectual que viu a Barcelona, però no ha oblidat mai la ciutat. Així ho proven el volum Primers llibres i opuscles impresos a Manresa. Catàleg provisional del segle XVIII que va publicar el 2022, o el projecte Memòria imperfecta, un relat personal de propera publicació sobre la seva vida a Manresa, Vic i Barcelona des del 1942 fins al 1969. Els el recomano quan surti. Em consta perquè m’hi ha implicat com a editor i això em permet tancar aquesta glossa amb dos comentaris. Primer que entenc l’adjectiu d’aquest títol de les seves memòries no sols en el sentit literal, sinó per l’eco que hi veig d’un Pretèrit imperfet; és a dir, d’un temps verbal que no està tancat, que allarga la seva continuïtat en el present, que encara dura en nosaltres. I, segon, soc molt conscient que un publisher i un editor de la seva categoria no em necessitava per res i m’ho agafo, per tant, com un regal. El mateix regal que ens feia Lluís Calderer als joves, quan fa anys compartia amb nosaltres el seu saber, la memòria d’on venim, qui som, la comunitat que ens fa. Som simples baules del llarg fil d’Ariadna de la tradició, peces de trencaclosques que s’ajunten, dipositaris d’un llegat que necessitem i ens reclama. Carles-Jordi Guardiola Noguera va rebre el testimoni de molts mestres i, amb tota la humilitat del món, jo i vostès —nosaltres— n’heretem avui la mateixa responsabilitat. Gràcies, Carles-Jordi: per la teva obra, per la teva tasca, i per honorar el premi acceptant-lo. Per molts anys i que aviat puguem celebrar en aquestes mateixes pàgines la teva Memòria imperfecta.