Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de desembre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Cada vegada són més els governs que, influïts per la dreta radical autoritària, incorporen plantejaments obertament antidemocràtics»
Veient cap a on va el món, té tot el sentit que ens preguntem si la democràcia podrà sobreviure al capitalisme o si el capitalisme, per sobreviure ell, acabarà amb el que resta de democràcia. Només cal fer un cop d’ull a la història dels darrers dos-cents anys per comprovar que les relacions entre el capitalisme i la democràcia no han estat precisament pacífiques. Més aviat el capitalisme ha demostrat patir una persistent al·lèrgia cap a la democràcia. El capitalisme va néixer i es va desenvolupar a Europa, a finals del segle XVIII i principis del XIX, en un escenari autoritari que va comportar la repressió sistemàtica de qualsevol forma d’oposició organitzada que pogués limitar el poder dels propietaris dels mitjans de producció.
Durant un breu període de trenta anys, entre el final de la II Guerra Mundial i mitjans de la dècada dels setanta del segle XX, va semblar que el capitalisme i la democràcia formaven part inseparable d’un mateix projecte de creixement econòmic i progrés social en la majoria dels països occidentals, excepte a l’Estat espanyol, sota la dictadura franquista. Van ser els anomenats
trenta gloriosos, durant els quals es va desenvolupar l’estat del benestar en una part del món. Es va produir una època d’acceleració del creixement econòmic sense precedents, amb una clara disminució de les desigualtats socials, gràcies a la capacitat de pressió d’un sindicalisme fort i arrelat a les empreses.
L’any 1973 va haver-hi la primera crisi del petroli, que va significar el començament del principi del fi del keynesianisme com a paradigma econòmic dominant i l’aparició d’una sèrie de dificultats i crisis cícliques en l’economia que han arribat fins avui mateix, cinquanta anys més tard. Al llarg d’aquestes deu darreres dècades, hem anat veient com els estats capitalistes s’han anant reconfigurant per reduir o, fins i tot, eliminar el seu paper en la reproducció i aprofundiment del benestar social i, al contrari, han anat expandint el seu paper per facilitar l’acumulació del capital transnacional, amb mesures d’austeritat, afebliments dels serveis públics, privatitzacions, rescats financers, subvencions a les empreses, rebaixes fiscals i protecció dels paradisos fiscals.
Com a conseqüència de la globalització, ha augmentat el poder del capital transnacional sobre els estats, al mateix temps que les classes populars i els treballadors hem perdut eficàcia en la defensa dels salaris, les pensions i les condicions de vida digna. Per la seva banda, els estats han vist erosionada la seva capacitat de redistribuir la riquesa, davant d’un capitalisme que exigeix sistemes fiscals regressius i amenaça amb el xantatge de la vaga d’inversions i l’evasió fiscal empresarial, com s’ha vist les darreres setmanes en el cas de Repsol i altres companyies de l’Ibex. Tot plegat ha provocat una gegantina transferència de riquesa de la gent treballadora a la classe capitalista transnacional.
Però sectors cada vegada més extensos i més poderosos del capitalisme global no en tenen prou amb això. Han vist que el descontentament social creat per les successives crisis al llarg de les darreres dècades i l’aparent manca d’alternatives progressistes ha creat les condicions per intentar afeblir encara més el que queda de democràcia. Des de fa una dècada, cada vegada són més els governs que desenvolupen propostes o estan influïts per la dreta radical autoritària i incorporen plantejaments obertament antidemocràtics que el consens antifeixista europeu posterior a 1945 havia fins ara impedit.
És clar que només ens queden dos camins: la regressió reaccionària i centralista de la nova modalitat de neoliberalisme autoritari o la construcció d’una majoria social que, des del carrer, pressioni les forces polítiques a favor d’una agenda social, verda, feminista, antiracista i democràtica.
