Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de novembre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Al febrer València va viure un incendi paorós que va afectar un edifici de 138 habitatges i va encongir el cor del país: deu morts, un bon nombre de ferits i més de quatre-centes persones sense casa. Va ser dramàtic, però mentalment assumible, te’n podies fer una idea, posar-te en situació. Però el que els ha passat ara amb aquests aiguats terribles desborda els límits de la imaginació. És un escenari apocalíptic que t’impedeix centrar-te en un aspecte concret perquè són tantes desgràcies superposades que, en cas de trobar-t’hi, t’han de deixar paralitzat. Ni tan sols aquells que des de la barra d’un bar se senten prou competents per arreglar el món no es veurien capaços d’emprendre cap acció. No sabrien per on començar. Quan es va encendre aquell edifici els sanitaris, els enginyers, els bombers, els psicòlegs, els serveis socials, tots van fer la seva feina mentre, amb més o menys diligència, s’activaven els protocols per a aquelles situacions. Però per al que ha passat i està passant aquests dies no hi ha protocols que valguin. És el caos i la desesperació enmig d’una societat a priori tan ben organitzada que et pot clausurar un local perquè una sortida de fums està situada a cinc centímetres d’on diuen que ha d’estar, però que ara se sent impotent per fer arribar aigua embotellada a les víctimes. Totes les mancances i totes les misèries del sistema han quedat al descobert: les lleis, els controls, les normatives, els estàndards de qualitat, la paperassa que et demanen per obrir una merceria, els cursets obligatoris, els certificats, les còpies compulsades... Tot això, al final, quan la natura es desferma, no serveix per res.
La gran tragèdia de València dona també per un desbordament de rius de tinta plasmant mil històries personals al voltant del que ha passat. I és que el drama dels valencians conforma un d’aquells escenaris ideals perquè es manifesti «el millor i el pitjor de l’ésser humà». Una ocasió per constatar que estem envoltats de miserables que veuen en la desgràcia dels altres la seva gran oportunitat. Però també per adonar-nos que hi ha molta gent anònima, i aparentment grisa, que quan se’ls necessita actuen moguts per un sentiment altruista sense que calgui reclutar-los. Al final, a l’hora de la veritat, la seva humanitat val més que tots els protocols.
