Ràndom

«Com es pot ser tan random? A qui se li acut posar un trasto ràndom així en un lloc tan ràndom com aquest? Però que ràndom que és això!». Quan m’ho va etzibar la meva filla, va anar de ben poc que no m’explota el cap. Aviat, però, les meves neurones van fer noves connexions i, mica en mica, vaig començar a veure-hi clar.

Ràndom serveix per parlar de persones qualssevol, absolutament prescindibles i intercanviables perquè triïs la que triïs res no canvia; de gent desdibuixada, innecessària, incapaç de fer cap aportació original; de clons fabricats en sèrie que pensen, diuen i fan allò per al qual han estat programats; d’individus que ho volen ser tot quan no saben ser res. És l’insult per al que existeix només en la insubstancialitat. Ràndom és, també, el sinònim de la cosa estranya, particular en el pitjor sentit del terme. Concentra en una sola paraula tota la raresa, el desconcert i la singularitat més aberrant. Ràndom descriu els llocs on no passa mai res o el que hi passa no té cap transcendència perquè tot hi flueix sense rumb; geografies que són la suma d’accidents que s’amunteguen de manera ambigua, sense una idea prèvia o, pitjor encara, seguint una idea erràtica i imprecisa. Ràndom ens remet a les situacions indesxifrables i inversemblants; aquelles en què l’inexplicable es fa realitat. És l’adjectiu que qualifica conjuntures surrealistes que et transporten als teus pitjors malsons. Ràndom és el recurs lingüístic per definir el que és indefinible per impensable, per absurd, per insensat.

I, tot d’una, la llum es fa més intensa i, aleshores sí, sento que alguna cosa explota dins del meu cap. En un atac de lucidesa, se’m revela la grandesa d’aquesta paraula, manllevada i adaptada de l’anglès perquè cap altra de nostrada no pot concentrar tants matisos en un sol concepte. I, en aquest esclat, m’adono que visc en un país ràndom amb una classe política ràndom que, en poques setmanes, es presentarà a unes eleccions absolutament ràndom amb un resultat previsible més ràndom encara.