Les ciutats somien

per Eudald Tomasa, 21 d'octubre de 2024 a les 11:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 d'octubre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

 

Les ciutats són éssers vius. Tenen vida pròpia, com gegants inconscients del seu ser vius. Viuen modelades per les intel·ligències i les brutalitats dels que les habiten. Tot i així, en el seu fluir pel temps, les ciutats gaudeixen de moments feliços com quan s’hi alça un edifici que expressa bellesa i talent –com el que està construint Ampans a l’avinguda de la Pau–, i alhora pateixen malalties –com les que supuren arreu del nucli antic. Les ferides de la seva història queden marcades en forma de cicatrius –com les que deixaren a Manresa les esglésies gòtiques que s’enderrocaren pedra a pedra a la Guerra Civil. Les ciutats se’n dolen, però no criden, el seu crit és silenciós, com ho és l’agonia dels barris incendiats a les grans guerres.

Les ciutats són idees pensades. Algú les pensa, i configura els eixams humans en funció d’aquestes idees. De colors i formes diferents, de llengües diferents i tarannàs diversos. Però eixams al capdavall, on els humans habiten, procreen, moren, dintre les seves cel·les, agrupats en ruscs més o menys dignes de ser humans. La ciutat plasma aquesta idea de l’eixam –o la manca d’idees–, i a cada època conforma una imatge que s’acumula sobre les anteriors. Com un palimpsest on les paraules se superposen, a vegades fent sublims polifonies, a vegades dissonàncies que fan esfereir. Per això les ciutats poden ser llegides i interpretades, i mereixen l’aportació dels lectors saberuts de la història dels eixams. L’eixam estima la seva ciutat, o l’odia. Són dues cares de la moneda de la passió. Els que hi viuen no poden ser indiferents a la vida de l’eixam que hi cristal·litza. D’això a vegades els humans en diuen identitat, que està feta, en bona part, de memòria. Quan els eixams es tornen desmemoriats, l’amor per les ciutats s’esmuny. Les ciutats deixen de ser mogudes pel desig, com amants rebutjades. Quan no hi ha memòria, deixen que s’arrenquin les pedres del passat, que s’esquinci el respecte per allò que pensaren els que modelaren eixams antics. Els eixams entren en derives de tensió. La ciutat s’esqueixa, s’embruta. I al capdavall, les ciutats somien. I tenen somnis lúbrics, sobretot quan es riuen de les reines que creen i guien els seus eixams.

Arxivat a:
Opinió
Participació