Té unes fulles en forma de ventall molt característiques i és conegut pel seu ús en la medicina tradicional. A més, el
Ginkgo biloba és molt resistent i sovint es planta en zones urbanes per la capacitat de suportar la contaminació. A Manresa en tenim al carrer de Sant Josep. És una espècie dioica. Això significa que hi ha arbres masculins i arbres femenins separats. És a dir, les flors masculines i femenines es produeixen en individus diferents. Els arbres masculins produeixen petits cons, mentre que els femenins produeixen llavors que, quan maduren, fan una mena de fruit carnós que pot tenir una olor força desagradable, com la de la mantega rància. És originari de la Xina, on ha estat cultivat durant milers d'anys. Històricament, es considera que els monjos budistes el van protegir i cultivar als seus jardins, fet que va ajudar a preservar aquesta espècie tan antiga. És originari de les zones muntanyoses del sud-est de la Xina, especialment a les regions de Zhejiang i Sichuan. Aquestes àrees són conegudes per tenir alguns dels últims exemplars silvestres de l'arbre, tot i que s'ha debatut si aquestes poblacions són realment silvestres o podrien haver estat plantades per humans fa molt de temps.
El Ginkgo és com si fos una versió
antiga de les plantes amb flors d'avui dia, com la magnòlia, que seria com el
cosí modern, florint i evolucionant ràpidament, mentre que el Ginkgo ha mantingut moltes de les seves característiques primitives sense canvis. Així, podem veure el Ginkgo com una finestra al passat, com si fos un
parent distant, que ens recorda una època molt anterior en la història evolutiva de les plantes. Una de les anècdotes més sorprenents sobre el Ginkgo és la seva resistència després de la bomba atòmica d'Hiroshima durant la Segona Guerra Mundial. El 6 d'agost de 1945, quan la bomba va caure sobre la ciutat, va destruir gairebé tot el que hi havia al seu voltant. Malgrat la devastació, sis arbres de Ginkgo van sobreviure a l'explosió i van continuar creixent sense cap mal visible a llarg termini. Van rebrotar a la primavera següent i es van convertir en un símbol de resiliència, de resistència, d’esperança i de pau. Avui aquests arbres encara viuen.
