Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'octubre de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vaig estudiar a l’escola pública. I, fins arribar a la Universitat, ho vaig fer en centres de l’Hospitalet de Llobregat, on vaig passar tota la infantesa. He pensat sovint en les dificultats i en la semiproesa d’haver-me’n sortiten aquelles aules. Les vivències de l’escola ens marquen en un sentit ampli. Recordo nom i cognoms de gairebé tots els antics companys. En alguna ocasió he tingut la inquietud de saber quin va ser el seu camí professional. En molt comptades ocasions la xarxa m’ha donat resultats. Vull pensar que això no vol dir res i que les seves vides són plenes i anònimes, tot i que en tinc dubtes molt profunds. Un dels companys dels quals no he trobat ni rastre és en Joan Pere. Vivia a la permanent autolesió. En guardo un record massa clar. Un dia es va fer punta amb una maquineta al dit fins a sagnar. Volia sortir de classe. Un altre, va seure a prop d’una finestra que va obrir intencionadament per colpejar-se amb força al front fins a tornar a sagnar. Amb els anys, he arribat al convenciment que era un nen amb capacitats supranormals, que s’avorria intensament i havia de cridar l’atenció com fos. Ho va aconseguir. També recordo en Marc. L’havien expulsat de les escoles del voltant. Recordo que llavors jo començava amb una miopia i havia de seure a les primeres fileres per poder veure la pissarra. Sort en vaig tenir. Ell tenia el costum de cridar el company assegut a davant punxant-lo amb un compàs i, en el cas de les nenes de la classe amb el cabell llarg, tallant amb una tisora un llarg tros de la cabellera sense que se n’adonessin per ensenyar després el seu trofeu amb satisfacció.
Per una banda, puc afirmar amb orgull que en aquella escola vaig aprendre les bases del que soc avui. Em refereixo curiosament al civisme i les disciplines bàsiques que em van permetre acabar a la Universitat per formar-me com a metgessa i estudiar moltes altres coses. Però, un ambient amb el bo i millor de l’alumnat del barria l’escola no afavoria precisament l’aprenentatge, així que considero gairebé un miracle haver arribat fins on ho he fet. Sens dubte, aquell va ser un camí només apte per a uns quants supervivents. Prefereixo continuar vivint amb la incertesa de no saber com són les aules ara.
