El festival Clam ha aparegut i crescut en una època molt paradigmàtica, en què la transformació radical del panorama audiovisual ha coincidit amb un nou i perillós cicle ideològic, arran de l’auge descomunal de l’extrema dreta i dels règims totalitaris disfressats de democràcies. El Clam ha d’afrontar, doncs, un doble repte, que és complex i apassionant. Un festival singular que ha de respondre, entre altres, als interrogants següents: quin rol social ha de jugar actualment el cinema i quin compromís pot assumir amb la realitat que l’envolta. Dues qüestions que ens condueixen inexorablement cap al debat etern: el setè art pot influir sobre la societat i ser un instrument actiu de canvi?
El gran cineasta Jean Renoir va considerar que havia fracassat perquè havia estat incapaç d’impedir l’esclat de la Segona Guerra Mundial amb
La gran il·lusió, una de les obres mestres del cinema pacifista. Però, sense moure’ns del país veí, ens trobem els casos (gratificants) de dos títols rodats els darrers 25 anys (
Hoy empieza todo i
Los miserables) que van impulsar canvis polítics després d’haver commogut l’opinió pública. El cinema continua sent una arma de construcció massiva perquè el poder immens de les imatges és capaç encara de mobilitzar una audiència, generar reflexions i modificar actituds, individuals i col·lectives. La càmera segueix sent, precisament per tot això, un enemic declarat del poder que no accepta cap tipus de dissidència. I és per això que Milei vol desmantellar el cinema argentí, perquè no vol que s’alci cap veu contra el pensament únic. També hem de reconèixer, tanmateix, que la influència més o menys substancial que ha exercit sempre el cinema és multidireccional i ha estat al servei de les ideologies més dispars. Hollywood ha esdevingut, per exemple, una de les màquines propagandístiques més eficaces i potents del sistema estatunidenc.
Alzheimer
El Clam va encetar fa dos anys un cicle nou i engrescador, impulsat per l’Esteve Soler –el seu director artístic–, i enguany seguirà creixent amb un enfocament i una programació tan estimulants com coherents. No és cap casualitat que el cicle d’enguany estigui dedicat a una de les problemàtiques socials i sanitàries del Primer Món més importants del segle XXI: l’Alzheimer. La repercussió gegantina sobre totes les esferes està generant una filmografia valuosa i remarcable, quantitativament i qualitativament. El cinema ha esdevingut, una vegada més, un mirall fidel de la realitat, i la càmera s’ha convertit en un instrument de reflexió i de conscienciació que ens obliga a reconèixer la vessant més dolorosa de la nostra quotidianitat.
Al llarg del festival s’hi podran veure set llargmetratges, de ficció i documentals, en què podrem descobrir i revisar algunes de les aportacions cinematogràfiques més notables. Es recuperarà el film que va tancar el Clam el darrer any,
La memoria infinita. La projecció d’aquesta intensa i commovedora producció xilena, rodada per Maite Alberdi, estarà complementada amb una xerrada de la Fundació Pasqual Maragall. També es veurà la severa i impecable
El padre, amb un incommensurable Anthony Hopkins. Es tracta d’una adaptació modèlica d’un text teatral, executada pel mateix autor de la peça original, Florian Zeller. I l’admirable documental de Carles Bosch (
Bicicleta, cullera,
poma) tornarà oportunament a la pantalla gran. La projecció d’
El diario de Noa també servirà per homenatjar-ne la protagonista (Gena Rowlands, una de les grans actrius del cinema modern), recentment traspassada, que patia d’Alzheimer: la realitat va copiar, una vegada més, la ficció.
Arrugas (una deliciosa cinta animada d’Ignacio Farreras),
Nebraska (l’oda crepuscular d’Alexander Payne) i
El hijo de la novia (un dels clàssics moderns del cinema argentí) completaran una retrospectiva que oferirà una visió àmplia i significativa d’una de les malalties més paradigmàtiques del nostre segle.
Estrenes
D’altra banda, en el Clam es farà l’estrena a l’Estat espanyol de la pel·lícula francesa,
Being Maria, que recrea el rodatge de la mítica
El último tango en París i, més concretament, un episodi fosc i silenciat durant massa temps: l’agressió sexual que va patir la protagonista, Maria Schneider, quan es va filmar una de les seves seqüències més controvertides. Una necessària revisió crítica sobre el rol de la dona en una indústria, la cinematogràfica, també sotmesa als dictats del patriarcat. I també la justa reivindicació d’una actriu molt oblidada i sovint menystinguda.
En l’apartat dels documentals, tindrem el privilegi d’apropar-nos a dues de les cintes impressionants i prestigioses de l’any, guardonades en la darrera edició del Festival de Berlín.
Dahomey, rodada per Mati Diop, ens capbussa en els efectes demolidors del colonialisme europeu a l’Àfrica negra. La directora francosenegalesa, que ja va enlluernar-nos fa un lustre amb la prodigiosa
Atlantics, torna a combinar no-ficció i fantasia per obsequiar-nos amb una radiografia tan corprenedora com fascinant.
L’etern (i devastador) conflicte araboisraelià estarà present a
No Other Land, que aborda els desallotjaments soferts pels palestins a Cisjordània. Basel Adra (un jove activista palestí) i Yuval Abraham (un periodista israelià) són dos dels realitzadors d’un crit que sorgeix del dolor d’una injustícia brutal.
Convidats
Si l’any passat vam gaudir del privilegi que ens visités un dels noms més rellevants del cinema d’autor actual, l’Olivier Assayas, enguany seguirem sent afortunats perquè vindrà a la nostra comarca Bertrand Bonello, que serà obsequiat amb el Premi d’Honor del Clam. Un reconeixement més que merescut perquè aquest realitzador francès, nascut el 1968, ha esdevingut una de les veus més revulsives, insubmises i creatives del cinema rodat en les últimes tres dècades. La seva filmografia, dissident i polièdrica, respon coherentment a aquesta sentència seva: “El cinema s’està convertint en un objecte de consum i ha de ser un acte de resistència”, i s’emmiralla en l’esperit iconoclasta de Pier Paolo Pasolini, un dels seus referents declarats. Un text del mestre italià va ser precisament la llavor del seu debut cinematogràfic, el curt
Qui je suis. I la seva gegantina empremta també es percep en un dels seus primers llargmetratges,
Tiresia, una revisió moderna i esmolada d’una llegenda grega. Certament, el genial autor de
Saló hauria aplaudit segurament una de les propostes més radicals i nihilistes dels últims temps,
Nocturama, en què ens submergeix en la misteriosa conspiració urbana d’uns joves parisencs. Ha assumit amb una gosadia il·limitada les qüestions més polèmiques (prostitució, terrorisme, racisme, intel·ligència artificial...), i la seva obra, que bascula entre la paràbola estilitzada i el testimoni contundent, també ens ha deixat perles tan diferents, suggeridores i transgressores com
Casa de tolerancia,
Zombi Child i
La bestia.
El Clam afronta la seva nova edició en un moment especialment òptim perquè, després de l’excel·lent acollida rebuda en els últims anys, s’ha signat recentment un conveni entre diferents institucions i entitats (ajuntaments de Manresa i Navarcles, l’Associació Clam Societat i Cinema, la Fundació Ibada i Cineclub Manresa) que ha de contribuir a consolidar un projecte que, més enllà del vessant cinèfil, representa un esdeveniment cívic d’envergadura. Un desafiament que es mereix i necessita el suport i la complicitat del Bages, una comarca que sempre ha viscut intensament el cinema i el compromís social.
