Manresans, lladres, pillos i gormands

Vaig tenir l'oportunitat de poder ser a la darrera Festa Major de Vilafranca del Penedès. Fa uns mesos que volto una mica pel Penedès i, inevitablement, un no pot deixar de pensar en forma d'analogia i comparativa respecte de la terreta d'on un prové. No voldria caure, en aquestes línies, en el terreny de les comparacions, sempre puerils i adolescents, però sí que m'atreviré a fer un arriscat exercici d'hipòtesi. La hipòtesi té a veure amb un fet que, massa em temo, és fruit d'una aversió que pot palpar-se en l'inconscient col·lectiu a la capital del Bages. Aquesta aversió té a veure amb tot allò relacionat amb el fet religiós i a la mateixa religió, especialment si aquesta és la cristiana. Lluny de caure en cap dogmatisme ni militància religiosos, una de les coses que ràpidament vaig palpar entre els vilafranquins és que, sense necessitat de ser creients ni practicants, viuen això del fet religiós d'una manera menys acomplexada, fins i tot per part de nouvinguts que professen la religió del profeta Mahoma. Això no és impediment, com vaig poder veure, per participar a la Processó i Entrada de sant Fèlix, que té lloc el dia gran de la festa, el 30 d'agost. Us ho recomano: si no n'heu tingut l'oportunitat, no us perdeu aquesta processó, però especialment l'Entrada de sant Fèlix a la basílica de Santa Maria, cap a dos quarts de dotze de la nit. Allà, amb una plaça plena de gom a gom, s'hi van aplegant els diferents balls i comparses del seguici. A mesura que van arribant, es col·loquen davant de la basílica a l'espera de l'arribada del sant. Quan arriba a la plaça de Jaume I, just davant del VINSEUM. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, s'apaguen els llums i es produeix quelcom que el llenguatge humà és incapaç de definir, però que ens trasllada a la dimensió numinosa i sagrada. Mentre el sant puja les escales, els balls ballen, els castellers i els falcons aixequen pilars i es llança un castell de focs des dels campanars de la basílica i el terrat del palau Baltà.
 
Va ser enmig d'aquell terrabastall de pirotècnia, de so de gralles i entusiasme on vaig recordar un bell hadith del profeta Mahoma, que diu que «qui no dansa d'alegria al record de l'Amic, no té amic». O extrapolant-ho, qui no és capaç de situar en la festa l'esmentada dimensió numinosa i sagrada no té Festa. ¿És aquesta la raó de la diferència entre el que es viu a Vilafranca durant la Festa Major respecte de Manresa? No seré jo qui donarà una resposta, però no és menys veritat que l'esmentada aversió religiosa no ajuda gens a una Festa Major de Manresa que, al capdavall, troba els seus orígens molt abans que Vilafranca. Si a Vilafranca l'origen de la festa es remunta a l'arribada, a inicis del segle XVIII, de les relíquies de sant Fèlix, enviades des de Roma, a Manresa ens cal anar fins a l'any 1372 quan les relíquies de santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici van  ser solemnement traslladades des de Sant Fruitós de Bages fins a la Seu, on s'havia consagrat el seu altar major un any abans. A Vilafranca les relíquies del màrtir romà es van aconseguir legalment i gràcies a una excel·lent gestió per part d'un clergue vilafranquí que estudiava a la ciutat eterna. A Manresa, com és sabut, sembla que no va ser així, com bé ens ho recorda aquella corranda: «Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; santa Agnès, sant Fruitós, sant Maurici gloriós».