La Seu no és catedral. No és la seu d’un bisbe. Per la resta, és un monument majestuós, una mostra de l’art sacre català més internacional, un emblema de l’arquitectura gòtica, amb una autoria que, com ja vaig escriure en un article anterior, és també de primer nivell: Berenguer de Montagut, que també va dissenyar Santa Maria del Mar i la catedral de Palma de Mallorca. La Seu és una meravella per la posició espectacular dalt d’un turó sobre les balmes del riu on Sant Ignasi va viure la il·luminació transformadora; també per un retaule, el del Sant Esperit de Pere Serra, que m’impressiona, sobretot per la taula dedicada a la creació del món: un planeta rodó dissenyat pel gran Artífex, dotat amb un compàs, l’arquitecte diví.
Fa uns anys, després de diverses restauracions i consolidacions –tan necessàries com de gust dubtós, pel color esblanqueït dels morters utilitzats per restituir el volum dels carreus desgastats–, la delegació de Patrimoni Cultural del bisbat de Vic va emprendre accions per a la conversió de la Seu en un actiu turístic. Va professionalitzar-ne la gestió, va restituir el gran frontal florentí –que es mal conservava en el museu inaccessible–, va arranjar la recepció, va crear un audiovisual introductori i finalment ha obert la visita a un espai espectacular: les terrasses superiors. El que li ha mancat és l’adequada promoció. El fet d’haver arribat a tenir 23.000 visitants anuals –Regió7, 19 d’agost– té una doble lectura: és la mostra d’un èxit en la gestió del monument i igualment la mostra del fracàs de la promoció turística de la ciutat. Perquè d’una banda, partint de zero, l’increment relatiu és molt gran, gràcies a la nova gestió empresa pel bisbat. Però de l’altra, indiquen una gran mancança en l’estratègia de promoció turística de Manresa: 23.000 és tan sols un 10% dels visitants rebuts per la catedral de Girona. I no és pas que la Seu en tingui només un 10% del valor. Per això, si us plau, senyor Tulleuda, com a tècnic responsable, faci autocrítica: el nombre de visitants a Manresa fa pena. Potser ja toca llençar plans estratègics totalment fallits i començar a treballar amb orientació a resultats. Manresa, i la Seu s’ho mereixen.
