Inaugurada el maig passat a l’Espai 7 del Casino, el títol de l’última exposició de Josep Barés és literal i programàtic, autoreflexiu fins i tot sobre el sentit de la tradició artística heretada.
Recordant era un homenatge explícit, a la seva dona, Anna M. Medina, dins la sala petita i allargada del Casino, convertida mig em templet, mig en tanatori, espai blanc de reflexió per a la cerimònia impossible d’acompanyar amb la presència dels amics l’absència estimada. Però aquest
Recordant ens recorda, alhora, que tota vida i tota obra prenen sentit per allò que les corda (les relliga) amb l’ahir mentre llancen corda als qui vindran, baula de cadena entre temps i impulsos diversos, punt de trenat, de connexió, d’entreteixit íntim entre la guspira personal i el foc col·lectiu. De tradició i ofici, doncs. L’art és acord, convenció compartida, punt de diàleg, conversa dels temps, expressió d’un jo que ens busca a tots i ens corda els uns amb els altres.
Per això aquest «re-cordant» que no para, reconnectant-nos com a exercici viu de memòria i no pas nostàlgic. Recordar per ser i per fer, com a exercici d’identitat, com a forma d’acció present, esforçant-se l’artista Josep Barés per instal·lar les idees més grans al cor més petit del cos de les coses. Que bonic que era en un dels extrems de la sala, com amagat en una capella lateral destinada als més íntims, aquell
collage de tècnica mixta que concentrava dins un marc les eines de macramé de l’Anna. Combinada la materialitat del estris amb el dibuix estilitzat de línies, les eines teixien per als nostres ulls la imatge d’una catedral, d’un temple amb vitralls, d’una capelleta ferma i equilibrada, emmarcat tot plegat pel triangle diví, pel símbol de l’absolut. Com si la humilitat de les eines fos al servei de l’oració i alcés un res en memòria de l’estimada. L’ofici combina tècniques per dir la llum invisible que no pot dibuixar. No és altra cosa l’art: un dit que apunta, mentre procura que l’oblidem i sols pensem en la lluna.
Aquesta ambivalència de significats del títol és molt representativa de l’obra de Josep Barés, que en cert sentit és sempre una mena de
trompe-l'oeil plàstic i mental, perquè no és tant que
enganyi l’ull com que es
disfressi d’art clàssic amb l’equipatge d’una reflexió que vol dur qualsevol tècnica més enllà de si mateixa. Barés ha recordat sovint que hi ha gent que li diu que pinta com d’ahir, mentre que ell pensa que pinta de demà. La figuració a què recorre pot confondre part del públic, però l’artista fa exactament el mateix en l’aparent retrat d’una persona o d’un paisatge que amb l’esquitx abstracte dels colors. No pensa
en. Pensa
amb. Pensa amb l’ajut de les formes. Pensa amb equilibris plàstics i de volums, amb les combinacions de color, amb les textures, les línies, el traç, la pinzellada, els materials. Sap com combinar-ho i entreteixir-ho. Com trenar-ho i contrastar-ho. Com fer-ho parlar per si mateix. En aquell
Recordant del títol de l’exposició, hi veiem l’ambigüitat del drama de Barés.
Drama en el sentit teatral, de cara a l’espectador ocasional. D’una banda, parla del de la persona (l’absència); de l’altra, hi ha el de l’artista, aquesta confusió que el fa encara ara un complet desconegut per a molts dels seus conciutadans. Cada cop que Barés pinta caldria recordar allò que deia Magritte. Que aquí no hi ha cap núvol, ni cap canyar, ni cap munt de fulles, ni per descomptat les muntanyes de Montserrat, sinó pintura. Només pintura i la mirada que hi sumen els nostres ulls.
Traç i signes
Ha estat així des dels seus inicis, com quan va compartir el llibre
Essència del temps (1982) amb l’amic Lluís Calderer. El poeta partia de les seves fotografies i dibuixos, i un dels poemes desgranava perfectament la poètica de tots dos, quan deia, al costat de la mà d’una noia que dibuixava el traç d’un fragment de cercle al voltant de si mateixa, mig dona de Vitruvi per al mig Leonardo d’aquests temps que és Barés, el braç convertit en radi d’un cercle inacabat, incomplet, merament suggerit. Calderer acompanyava el gest amb aquestes paraules: «I un designi secret vibra al cor de la mà, / indeturable foc que s’estén i s’esbalça / per les canals dels dits fins a l’espai en blanc. / Segur s’afirma i val com el rastre d’un vol: / un solc d’eternitat ofert a la memòria. / En el temps, contra el temps, rotund, el traç és signe».
També Barés pensa en signes com l’única clau de volta contra el temps des de dins del temps. No treballa del natural. Pren apunts mentals, agafa esbossos i dibuixa de memòria (
recordant, un cop més, doncs), perquè tot i buscar sempre aquella
cosa mentale que Leonardo da Vinci trobava en l’art (dins l’emissor i el receptor és
cosa mentale), Barés ha assumit sempre que l’única manera de posar-los en contacte i trobar-hi una resposta és treballar instal·lat en la materialitat d’aquell conegut “ceci n’est pas une pipe” de Magritte. Per això té tantes sèries de pintures impossibles en la línia d’un Escher o de Magritte mateix. L’art crea una realitat que viu en els límits del marc i que perviu per nosaltres. No
per a, sinó
per. Les seves obres no són realistes o informalistes, no són figuratives o abstractes, no són pictòriques o matèriques, no són amb llapis, a l’aquarel·la o a l’oli, no són de línia o de taca, sinó simples
deus ex machina en el sentit etimològic original:
solucions que l’artista es treu de la màniga, segons s’escaigui, convertit ell mateix en déu o demiürg del particular teatrí de cada obra.
Per què al títol d’aquest article defineixo Josep Barés com a instrument de corda? M’hi va fer pensar la figura del seu pare, que tocava el violí fins que a la guerra civil una granada li va explotar a la mà. A diferència d’un piano, en un instrument de corda no hi ha cap nota fins que te la fabriques, fins que la trobes després de tant buscar-la, fins que la mà ha fet música del gest. Barés és gest i creu en l’ofici, pertot sembra curiositat, i recull obres que al seu torn són també instruments de corda per tots els nuaments que convoquen: el de les dues dimensions amb la tridimensionalitat aparent, el de tècniques diverses (fotografia, dibuix, aquarel·la, oli, objectes trobats...) amb la imaginació, el de la natura amb la cultura, el de la figura humana amb la divinitat abstracta del signe, el de la matèria amb el símbol.
Foto: Joaquim Noguero
Durant la seva exposició a l’Espai 7, un tapís d’Anna M. Medina presidia el cap de la sala, i tot d’altres peces la recordaven de diferent manera. Un raig de llum que s’obria entre els núvols. Figures que s’esvanien mentre pujaven una escala impossible o al llarg d’un passeig enmig de la natura. Un llit desfet, amb els llençols rebregats, subratllant l’absència dels cossos que s’hi havien familiaritzat i hi dibuixaven formes. O una fusta seca, morta, amb grisos de llapis per a cada rugositat, on naixia un brot verd com la promesa de la perenne mutabilitat de la vida.
Recordant era i és un gest d’esperança. Amb traços convertits en signes contra el temps, com deia el poema de Calderer de quan havia començat tot, fa més de quaranta anys. I amb el vell pintor contenint les multituds que li han passat per dins. No per res la seva figura recorda Leonardo, però també Walt Whitman, el poeta que somiava ser riu, el poeta amb la barba florida per les papallones dels somnis, el poeta que ajuntava rodes i algues, segons deia Federico García Lorca a
Poeta en Nueva York. De quina manera podríem definir millor el delineant i el pintor, l’observador científic constructor de ginys i l’escultor? Barés és encara avui la seva curiositat de nen.
