Fa uns dies em preguntava si les coses havien canviat gaire de trenta anys ençà. Llavors el meu cap es va traslladar a quan tot just havia acabat la carrera i havia entrat a la revista Faig de la mà del meu amic Pep Pujol. En aquell moment el Pep era un gran professor de literatura a l’Institut i em va proposar entrar a Faig Cultura, l’entitat entorn de la revista literària Faig que organitzava cicles de conferències i concerts. Recordo que vam portar intel·lectuals de primer nivell en diversos cicles. En recordo molt vivament un sobre el viatge: una conferència de Jorge Wagensberg sobre El viatge per la matèria, i la seva teoria dels fractals, o la conferència del meu admirat professor Antoni Marí sobre el viatge en la literatura i l’art del Romanticisme.
Tota aquesta dinàmica em va portar a conèixer llavors la redacció de la revista Faig, liderada per Lluís Calderer. Entre els que estaven més a la revista, i els que portaven Faig Cultura (Jaume Badia, Pere Fons, Pep Pujol...), organitzaven periòdicament un sopar gourmet a Ca l’Aligué. Era una tertúlia de cultura i literatura amb gran aportació de talent i coneixement, almenys així m’ho semblava a mi, un noi que provenia d’una casa on només hi havia els llibres que regalava Caixa Manresa per Sant Jordi. Van ser grans aprenentatges. Com també ho va ser quan algú ens va aconsellar de presentar el projecte de la revista Faig al Rotary, amb l’ingenu objectiu que ens donessin suport econòmic. I vet aquí que ens van oferir participar en un dinar plenari (que justament també es feia a Ca l’Aligué, de la mà del Benvi Aligué). Recordo que hi vam anar dos. Em va encuriosir veure que començaven l’acte amb un petit ritual maçònic, però sobretot em va sorprendre veure qui en formava part. Vam explicar què era la revista Faig, però ningú no ens va escoltar, tots ficats en les seves tertúlies particulars. La cultura, fins i tot diria l’alteritat, els importava un rave. Recordo tornant a casa, desolat pel meu fracàs, conduint un R12 groc canari, disposat a cremar la ciutat. Per sort, també formava part de la revista en aquell moment crítica i compromesa en la transformació de la ciutat anomenada El Pou de la gallina.