Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de març de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’aniversari de la mort de Paco de Lucía ha retornat el seu nom a l’actualitat, demostrant, una vegada més, que el temps és un gran àrbitre. Un àrbitre que relega a l’oblit els artistes que van edificar la seva fama sobre un gran muntatge i que, en general, preserva el record dels qui la van merèixer. Ha estat llegint un reportatge sobre aquell geni de la guitarra quan he descobert una faceta de la seva vida que desconeixia i que m’ha impactat. Explica que tenint només deu anys el seu pare li va preguntar “Ja saps llegir i escriure i fer comptes?”, i quan el petit Paquito li va dir que sí, ell li va respondre “Doncs ja està, no hi ha més diners per pagar l’escola i aprofitarem el temps perquè facis una altra cosa bé: tocar la guitarra”. Així va ser com el nen Paco de Lucía va deixar el col·legi i va dedicar la seva vida a la guitarra. Aviat va excel·lir en l’instrument, però durant molts anys va arrossegar un complex de manca de cultura. La seva vida de guitarrista excepcional, mundialment admirat, el va dur a relacionar-se amb persones de gran nivell intel·lectual i això el va esperonar a llegir molt, fins a convertir-se en un home d’amplis i variats coneixements. De fet, aquell reportatge es centrava bàsicament en això, en les seves lectures de tota mena i molt especialment en el seu amor per les obres dels grans autors.
Llegint aquella història vaig pensar en moltes d’aquelles persones (de les que cada cop en queden menys) que no havent anat mai a escola, o havent-hi anat molt poc, cada vegada que havien d’escriure alguna cosa de puny i lletra s’excusaven molt humilment dient “No sé com em sortirà perquè de petit vaig anar molt poc a estudi”. I quan ho deien em creaven automàticament un corrent de simpatia i alguns cops fins i tot de tendresa. Ara la tendència és la contrària. Ara qualsevol tanoca que no et sabria fer la
o amb un canut va amb uns aires de grandesa que espanten. Traslladat al món artístic sobren exemples de personatges mediocres encimbellats per la indústria musical –amb uns mèrits més que dubtosos– que mai no han tingut el complex que va tenir Paco de Lucía. Pobrets. Ni s’imaginen el poc temps que farà falta perquè quedi demostrada la seva irrellevància.
