El barroc no només es va caracteritzar per l’ús i abús d’oripells i ornamentació que abominava de l’horror vacui. També es manifesta en el grotesc, en el teatre estrafolari, en l’admiració per la degradació. Mireu sinó els quadres de nans de Velázquez o els bodegons de Caravaggio. És clar que no hi ha cap quadre del nivell Caravaggio o Velázquez a la col·lecció exposada al nou Museu. Però, com demostraré a continuació, no es pot negar que és barroc, en una ciutat a la qual agrada el barroc... grotesc. Comencem per l’escala barroca. Algú dirà que es tracta d’una escala contemporània (sí, em refereixo a l’escala que ha costat dues o tres vegades el cost de la museografia). No caiguin en el parany d’atorgar carta de naturalesa contemporània a aquesta escala. Fixin-s’hi: es tracta d’una subtil reinterpretació del moviment helicoidal de les columnes salomòniques. Amb gran talent, l’arquitecte, a partir de paraments plans, reinterpreta el moviment sinuós d’una columna de Joan Grau. I barroques són les obres de l’excels arquitecte i urbanista manresà: l’apòsit posterior de l’Ajuntament o la passera d’escuradents farragosos sobre la via de Sant Ignasi. Barroc pur, no s’enganyin. Estic segur que els historiadors locals dataran al segle XVII les obres d’aquest autor neobarroc.
Un segon impacte té a veure amb la poesia barroca. Algú podria interpretar les paraules de l’alcalde a la inauguració parlant del museu com a sinceres... No s’equivoquin, quan es parla de la projecció espaterrant que tindrà el museu ens trobem només davant una figura poètica barroca: la hipèrbole! Menys de 700 metres de museu barroc no tindran més projecció que la que la imaginació hiperbòlica d’un alcalde hi vulgui donar. És un micromuseu, nacional això sí. Un tercer exemple teatral (però en pla opera buffa): Com és que, el dia de la inauguració, la presentació es deixa que la faci una guia i no és el director qui ho fa, com passa sempre i arreu? Que ningú dubti que no sigui capaç de fer-ho, ell que ha estat l’ànima intel·lectual i el gran factòtum del museu (molt a l’ombra, això sí): el nou mossèn Gasol (em queda un dubte: l’olor de naftalina que desprèn tot plegat, no sé si és barroca o no).
