–Per què volem ser independents?–, ens demanàvem un molt bon amic i jo en un sopar prenadalenc. –Sobretot, per preservar la llengua–, vam coincidir, –per donar-li aire per a futures generacions. Per disposar d’un sistema que ens permeti decidir, com fan les nacions normals, sobre la nostra identitat bàsica. I ens vam mirar, sorneguers i tristos, perquè això ja ho comentàvem quan anàvem a la universitat, fa més de trenta anys. També estàvem d’acord en un altre fet: la desorientació en el món independentista ha estat tan gran que ha oblidat bàsics essencials. Sobretot per part del partit que va forçar aquella declaració d’independència que es va quedar en paper mullat, en una frase encesa i llançada al vent, i convertida en cendra al mateix moment. Després s’ha pagat amb presó, l’article 155 i la continuada pèrdua de llençols de Catalunya (a cada pas fet sense estratègia, en perdem un munt!). Després del fracàs de l’1 d’octubre –perquè no poden negar que ERC ho assimila com un fracàs–, calia eixamplar la base, en comptes d’enfortir la base. Calia acordar amb Madrid un procés pactat per fer un referèndum –que no valia el que havíem fet?–, i a Madrid encara riuen. Calia guanyar les eleccions autonòmiques, i van reeixir a governar el corral de l’autonomia, cosa que continuen fent en solitari, sustentats pels que van aprovar el 155 (el meu amic ho afirmava sense riure). Calia fer tot allò que el senyor Junqueras dictaminés, des de la presó i després des de fora, sense tenir en compte el seu evident procés d’embogiment messiànic, accentuat després del pas per la presó. I la llengua? Primer siguem independents i després ja ho resoldrem, va dir el gras predicador en una de les seves arengues. Però què passa quan només una quarta part dels joves parla habitualment en català? Doncs que la llengua és a un pas de deixar d’existir. Es dona la paradoxa que de la mateixa manera que el català és a punt de ser reconegut com a llengua oficial pels països de la UE, la llengua es troba en aquesta situació que exigeix accions peremptòries si no volem que sigui una llengua oficial que, com el gaèlic, ja no fa servir ningú.
