Diumenge okupat

Era un diumenge tranquil, sense fills (encara). Diumenge de cine, de crispetes, gormanderies, xocolata... sucre en vena i a gaudir d’una pel·lícula. En tornar a casa, la cosa es complica: Les quatre o cinc parelles que habitaven el bloc, reunides preocupades al mig de l’aparcament d'aquest. Uns joves van arribar i començant pels dúplexs de dalt de tot (sí, no els hi mancava gust), van anar ocupant els pisos que no estaven llogats. L’ambient a l’edifici es va enrarir: corredisses, crits i mirades de menyspreu. El silenci a la nit va desaparèixer i les visites nocturnes es van intensificar. Olors i fums de substàncies conegudes eren el nou ambientador oficial.

A poc a poc, algunes famílies amb infants petits, tots ells vulnerables i d’orígens diversos, van fer-se presents. La pregunta era: Com arribaven? Qui els portava? Qui els obria les portes rebentades? Talls de llum o d’aigua produïts per errades manuals tot manipulant el que en teoria no es podia manipular es comencen a normalitzar. Les nits es fan més insuportables: guardes de seguretat contractats pels propietaris (banc i fons d’inversió sense escrúpols per fer negoci), eren expulsats amb crits i amenaces durant la nit. Els insults seguien i augmentaven i les mans ja no anaven lliures de navalles. A més, les paraules i les amenaces van començar a anar contra els qui intentàvem viure i cada cop era més impossible qualsevol convivència.

I ho reconec: quan arribava el moment de pagar totes les factures habituals, la indignació creixia quan sabíem que la majoria de l’edifici vivia a expenses del virtuosisme d’uns mafiosos sense escrúpols que poc aportaven al bé comú. Fins que vam dir prou. Deixem de pagar i sobretot, busquem un altre pis a la ciutat. Per sort, els que estàvem de lloguer podíem marxar, però els veïns que s’havien hipotecat per adquirir legalment un pis que ara ja no valia res, per culpa de tot el que havia passat, què hi podien fer?
Quan debatem certs temes, tinc la sensació que mai parlem d’unes víctimes reals, però ignorades, víctimes que fan poc soroll i que no s’organitzen mai. Ciutadans que observen els conflictes i els grans debats des del mig dels mateixos i que molts cops, se senten ignorats. O comencem a acceptar que qualsevol acció produeix conseqüències, o cap debat tindrà sentit i, per a sorpresa de ningú, tindrem les institucions plegades d’ultres amb receptes surrealistes i perilloses. El pitjor és que ja fem molt tard...