Un any més, la narrativa guanya la partida a la resta de gèneres, seguida de prop de la literatura infantil i juvenil, però lluny de la poesia i l’assaig. En poesia, l’única novetat ha estat la publicació d’
Els ostatges (Pre-Textos), poemari amb què la seva autora, Yolanda Esteve Giner, va obtenir el premi de poesia Francisco Brines l’any passat. Com en els seus llibres anteriors, Esteve Giner reflexiona a l’entorn de la cultura, la raó i l’instint, en el marc d’un món que, com el creuer d’
E la nave va, de Fellini, sembla viatjar a la deriva. Pel que fa a l’assaig, cal destacar l’aparició de
Per què les feministes no haurien de muntar a cavall (Parcir), un estudi documentadíssim (només cal fer un cop d’ull a la quantitat i la diversitat de referències bibliogràfiques, que comprenen l’arqueologia, l’antropologia, la bioquímica, la biologia... ) de l’investigador Pere-Joan Cardona Iglesias, sobre l’evolució del patriarcat al llarg de la història, amb una conclusió clara: cal desmarcar-se de la tradició ancestral dels Kungar, civilització indoeuropea basada en la violència com a filosofia d’estat i amb el cavall com a símbol del domini masclista.
Narrativa
En narrativa, hi ha unes quantes primeres novel·les. Pep Garcia, autor de diversos reculls de relats, s’estrena com a novel·lista amb
2.000.709,61€ (Parcir), la peripècia delirant d’algú (que podria ser el mateix lector) a qui un bon dia el banc li abona per sorpresa dos milions al seu compte. Xavier Roman, Rafel Donat Roca i Marc Font debuten amb un thriller de signe divers. A
Operació ATL (Parcir), Roman centra l’acció en la investigació sobre l’enigmàtica mort d’un arqueòleg grec, a qui s’atribueix una important descoberta relacionada amb el filòsof Plató. En la novel·la de Donat Roca, titulada
Eskoliosi (Parcir), els mossos d’esquadra investiguen, amb l’ajuda d’un fisioterapeuta, una sèrie d’assassinats produïts simultàniament arreu de Catalunya, amb el tatuatge d’un escarabat verd com a tret comú. A
La modista de Gràcia (La Campana) de Marc Font, les víctimes són dones que, després d’encarregar els seus vestits de núvia a una jove modista, desapareixen misteriosament. En el cas de Montse Guiu Mas, la motivació per escriure
Primeres persones (Marinada Edicions), un enfilall de petites vivències, diàlegs, pensaments i emocions, és més íntima i personal: la mort de la mare a causa d’un càncer. Qui també publica llibre és David Pujals. Els vint-i-tres relats d’
Imaginarium (Parcir) oscil·len entre la realitat i un món fantàstic. En opinió de l’il·lustrador Isaac Bosch, autor de l’epíleg, Pujals «és un artista gràfic que no dibuixa, escriu».
Altres novel·listes que han publicat obra recentment són Josep Arola Sierra i Llorenç Capdevila. Després d’haver publicat
Gorg blau, el 2021, Arola torna amb una nova història d’intrigues, aquesta vegada amb una ficció politicopolicíaca,
Thon, espionatge català (Parcir), protagonitzada per un pilot d’helicòpter moianès, en certa mesura un alter ego de l’autor, exresponsable del comandament de mitjans aeris dels Bombers de la Generalitat. Per la seva banda, Llorenç Capdevila ha novel·lat els darrers dies de vida de l’últim maqui català, Ramon Vila, a
Li deien Caracremada (Empúries), obra amb què clou un cicle de tres novel·les ambientades a l’entorn de la guerra civil.
Relats, poemes i reculls
A
Neules de panela (Institució cultural del CIC), els seus autors, Ricard Bahí i la il·lustradora Anna de Casacuberta, comparteixen una selecció dels contes amb què cada Nadal obsequien els seus companys, professionals de les escoles Thau i de la Fundació del CIC, de la qual Bahí és director pedagògic. En el pròleg, el poeta Carles Duarte remarca el paper dels contes en l’educació: «El conte, en totes les seves versions, continua essent un territori no tan sols propici a l’experiència d’aprendre i de conviure, sinó també una preciosa eina pedagògica», observació vàlida també per a les altres obres de literatura infantil i juvenil editades enguany. A
Petiteses (Babulinka Boks), Pep Molist presenta trenta-cinc poemes breus i il·lustrats per Alícia Varela, inspirats en elements tan quotidians com una agulla; tan propers com un petó; tan fantàstics com un follet; tan bestials com una formiga i tan naturals com una llavor. En l’apartat de contes i àlbums il·lustrats, són novetat
La coral del bosc (Zenobita), escrit per Manel Justícia amb dibuixos de Cristina Villa i cançons compostes per Bernat Giribet (basat en la cantata de Cantaxics 2024);
Entre feixes i revolts: records de la vida de la Cisqueta (Zenobita), de Margarida Prat, amb il·lustracions de Núria Viladés i inspirat en el món de la pagesia de temps enrere;
La foscor (Apuleyo Ediciones), d’Ana Hernández, o com perdre la por a la negra obscuritat;
Sota qualsevol mar, de Txell Bacardit Subirana (la Sensibilitat Química Múltiple explicada als infants), i
Sissu, estimat Sissu (Parcir), de Beatrice Nyffenegger i Roser Rojas, amb les divertides aventures d’un gatet negre, orfe i trapella.
A mig camí de l’article periodístic i literari, Anna Vilajosana ha aplegat cinquanta relats entre el centenar llarg de textos publicats cada dissabte, al llarg dels darrers tres anys, al diari
Regió7, en la secció
Tot per fer. El recull, titulat
Escric el teu nom (L’Albí), comprèn també les fotografies de Xavier Serrano, amb qui Vilajosana comparteix vida i vena artística. Fet i fet, la vida i l’art són les vies per les quals transcorren sempre els trens literaris.
Joan Jordi Miralles, Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la 2024
La novel·la [
Triomfador] està basada en fets reals —cosa que, d’entrada, no hauria de significar cap premissa extraordinària—, però en definitiva es tracta d’una ficció des del moment que el protagonista es diu Ulisses. I també és una ficció des del moment que els diàlegs són en català. En la realitat dels fets, el poc català que havia après un nen com jo a l’escola pública dels anys 80 en una ciutat com Manresa, el va desaprendre tot just entrar a La Masia. A la gran i envanida residència del planter del Barça, de la institució que després dels discursos i dels fitxatges crida ‘Visca el Barça i Visca Catalunya’, es podria dir que el català era parlat per quatre gats i més aviat malament. Vull creuar els dits i pensar que hi han posat remei, però em temo que no deu ser així. En tot cas, la novel·la, com tantes altres novel·les, deixa clar que amb el català, per descomptat, es pot parlar de tot, i pot donar veu a qualsevol personatge que parli de qualsevol cosa.
El que no és cap ficció és que a l’interior d’aquella residència es van perpetrar abusos, i que alguns els van patir més que d’altres. La novel·la posa el focus en aquesta gran obscenitat. Uns pares, amb la millor intenció del món, van oferir els seus millors anys amb els seus fills al Barça, amb el convenciment que el Barça vetllaria per ells. I el Barça no ho va fer, i mai no ha assumit cap responsabilitat. No ignoro que aquest fet ha generat certa inquietud i incomoditat a totes aquelles persones que encara creuen que en aquest país hi ha certes institucions sacrosantes que no es poden tocar. Sens dubte, aquest és un dels grans poders de la literatura, tal com jo l’entenc. Sacsejar la realitat. Introduir la foscor en allò que ens il·lumina massa i ens obliga a tancar els ulls.
Fragment del discurs pronunciat per Joan Jordi Miralles, el passat 3 d’abril, després de ser-li lliurat el Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la per “Triomfador” (Males Herbes)
