«
Resulta imprescindible assumir allò que som i on som, perquè només així es podrà capgirar la situació».
Després d'haver tingut el privilegi d'haver escrit la
Crònica sentimental d'una gesta. 25 anys de la lliga del TDK Manresa (1998-2023) (Parcir Edicions Selectes, 2023) i d'haver-ne fet diferents presentacions, la darrera de les quals tindrà lloc a la Llibreria Ona de Barcelona el proper 4 de juny coincidint amb el 26è aniversari exacte de la consecució de la Lliga ACB, un no pot deixar de donar voltes a una qüestió: és la ciutat de Manresa conscient d'allò assolit, esportivament parlant, els anys 1996 i 1998? M'atreviria a dir, senzillament, que no. I la prova n'és l'empresa que es va haver d'empescar aquest pobre articulista, que resta molt lluny del periodisme basquetbolístic, amb la inestimable complicitat de l'extraordinària fotògrafa Mercè Rial i de membres de la Junta Directiva del Bàsquet Manresa d'aquell moment, com ara Jordi Serracanta, Albert Cots i Marc Bernadich, per tirar endavant un llibre que ja ha complert els quatre mesos de vida.
I és que, com algú ens ha ensenyat, la història no s'origina fins que no apareix l'escriptura i, d'alguna manera, la
Crònica, sense pretendre-ho, ha marcat un abans i un després d'aquella gesta. S'ha deixat enrere, si es vol, de la prehistòria de la qual teníem testimonis fotogràfics, televisius, periodístics per aquí i per allà, però als quals calia donar-hi forma. Per fer-ho no només s'ha tibat de la metodologia que els historiadors apliquem quan volen estudiar un fet històric, sinó també dels testimonis directes, en especial dels jugadors que ja no només van guanyar una lliga sinó que, possiblement, van realitzar la gesta esportiva més gran mai assolida en l'esport professional a nivell mundial.
Malgrat aquesta gesta que en qualsevol altre ciutat del món seria motiu d'orgull en formes variades, incloent-ne un museu, tal i com va fer la petita localitat de Milan en haver guanyat, l'any 1954, el campionat estatal preuniversitari de l'estat d'Indiana –podeu veure'l al web www.milan54.org–, a més d'una pel·lícula (
Més que ídols,1986), massa em sembla que hem seguit fent com si allò no hagués passat. O que no ens ho acabem de creure. Una mostra és que al magnífic Hall of Fame del vestíbul del pavelló del Nou Congost hi podem llegir una frase que deixa perplex:
No sabíem que era impossible. La lògica elemental porta a pensar que no es va guanyar la lliga perquè era impossible. I no ho sabíem. Però la veritat és que, a l'inici de històric play-off contra el Baskonia, pensàvem, ens semblava i/o crèiem que era impossible. Però va ser possible. Com? Per la convicció i creença que allò era possible, sobretot per part de Joan Creus, qui, segons sembla, a la tornada de Sevilla, després d'haver guanyat la Copa del Rei de 1996, ja li va deixar anar a l'amic Felip Gonzàlez: «aquest equip pot aspirar encara a més».
És evident que, més enllà de l'esport i del bàsquet, aquest aspirar a més és concomitant amb les dinàmiques i necessitats d'una ciutat que té com a principals enemics la incompetència i el pensament en petit. Però sobretot la no acceptació de la trista realitat actual. Poc s'explica, així, que, fa uns mesos, quan uns quants prohoms de la ciutat van anar a parlar amb Germà Bel a propòsit de les deficients comunicacions de Manresa, l'economista els va etzibar: «Abans del tema de les comunicacions, us cal assumir una altra realitat: Manresa està en caiguda lliure». «Per les comunicacions?», van demanar. «Hi contribueix, però no. Olot també té males comunicacions i no està en caiguda lliure», va respondre. Davant d'això resulta imprescindible assumir allò que som i on som, perquè només així es podrà capgirar la situació. I en això no podem fer trampes al solitari.
