La diversitat incòmoda

per Ramon Fontdevila, 12 d'abril de 2024 a les 10:28 |
Ahir, a Manresa, al cor del meu barri, em vaig trobar una colla de nanos asseguts en un graó de portal a primera hora de la tarda. «Ei, profe!», em saluden, i a mi m'agrada que encara em tinguin per «profe», com si això d'estar jubilat no acabés de ser cert del tot —o com si mai perdés la condició de mestre. M'hi acosto, és clar, i conscient del dia que era, els desitjo un final feliç de Ramadà. Són, tots ells i elles, musulmans. El més barrut, l'Adam, em diu: «Ja ho veus, avui fem campana!», perquè ja ho veuen que avui el barri, com l'institut, funciona amb normalitat. I que només ells hi posen la nota de color festiu. «Campana, no, —els dic— que és la vostra festa, no?». Tots sis em miren amb cara de dubte, com dient «Sí, sí, però ves a saber!», perquè se saben membres de la comunitat estigmatitzada, més vulnerable. Han nascut a Manresa, i prou se senten manresans, però no acaben pas d'estar convençuts de tenir els mateixos drets que els que ho som de fa tres generacions. Pensava en tot això avui dijous, quan he conegut l'exercici de censura de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al cartell de Festa Major d'enguany. S'ha de tenir la mirada malalta per detectar-hi un vel, al cartell. Per trobar-hi la taca d'un personatge inadequat. És una actitud manifestament racista  i demostra no haver entès què caram deu ser això de les festes majors: un espai de trobada comunitària, en espais i horaris diferents. Aplegats en tota la diversitat. Però no, Orriols i tota la canilla que l'acompanya, fa valdre la seva obsessió i, ara en nom de la llibertat de les dones (sic) estigmatitza el vel i el fa sinònim de tots els mals. Els comentaris que li fan de cor a les xarxes no ho milloren gens, i m'entristeixen. Suposo que aquest és el preu de la desigualtat, de totes les desigualtats que cada dia acceptem amb resignació i que ara, novament i com sempre, s'acarnissen amb els més febles. Sigui com sigui, no compto que amb aquesta actitud caigui cap vel, que tots portem els nostres i no sempre són de roba. Només el valor de l'artista, Ivonne Navarro, hi posa un punt d'esperança: és ella qui va guanyar el premi popular i del jurat, i és ella també qui s'ha negat resoltament a fer cap esmena a la seva obra. A suprimir —a esmenar!?— una presència que és ingrata a la senyora alcaldessa. Gràcies Ivonne Navarro. Estic convençut que el nostre futur col·lectiu dependrà sempre de l'actitud particular de cadascú de nosaltres. Ah! I pel que fa a la història dels meus estimats alumnes de l'Institut Guillem Catà, ahir, a l'hora d'acomiadar-nos a mig carrer Viladordis, va i em diuen: «Però el curs vinent tornaràs per fer amb nosaltres el "Nadal al Catà", oi?». El Nadal de Lluquet i Rovelló, i tant! El Nadal i el Ramadà, i totes les festes majors de persones que encara creiem que, plegats i amb una mica més d'igualtat, de justícia i d'amor, podem fer allò que vulguem. I fer-ho en un món millor.
Arxivat a:
Opinió



Participació