Ara i avui

per Marta Jorge, 11 d'abril de 2024 a les 11:50 |
Fa quinze anys estava convençuda que havia aconseguit la meva versió definitiva. Que el que feia era fantàstic i que així seguiria sempre. Ara miro enrere i somric. No tinc ni de bon tros les mateixes inquietuds ni interessos que tenia llavors. Les meves prioritats ni s’assemblen. Els meus objectius vitals, tampoc. El que un dia desitges més que mai de vegades perd força, apareixen noves inquietuds i interessos i certes decisions passades et colpegen recordant-te com t’equivoques i l’impàvid pas del temps. Desconec el motiu pel qual costa tant veure’t d’una forma diferent en el futur. Per a mi ha estat una manera inconscient de protegir-me contra les incerteses pròpies de la vida. He tingut la tendència a seguir una línia per no defraudar  persones que esperaven que fes coses per les quals estava capacitada. Les meves eleccions amb vint anys menys haurien estat ben diferents. La medicina em va prendre voluntàriament els que diuen que són els millors anys. Un temps que recordo entre llibres, a la biblioteca de la universitat o maleint el professor que em feia passar per un examen tipus test on es premiava recordar la dada més enrevessada i inútil que ni he fet servir mai a la meva pràctica diària ni he tornat a recordar. Aquells anys no tornaran mai, per més voluntària que fos l’elecció.
 

Si alguna cosa retrec al meu jo del passat és justament no haver agafat altres trens que ja no tornaran, pensant que en passarien uns altres millors o, si més no, diferents. Tampoc no em sento orgullosa d’haver posposat experiències per gaudir-les “més endavant” perquè moltes ja no tenen per a mi l’interès o l’atractiu que van tenir. La meva mare sempre diu que la vida és una cadena. I jo afegeixo que les cadenes de vegades es desgasten, es rovellen o, simplement, toca renovar-les per adaptar-les a noves forces que les posen a prova. De vegades sense contemplacions i en qualsevol direcció. No soc la mateixa persona de fa quinze anys i, segurament, tinc poc a veure amb la que seré d’aquí deu. Sense cap intenció de ser exemple de res ni per a ningú, cal prendre decisions que facin més acollidor i agradable el sinuós camí de la vida. Toca viure l’ara i l’avui. Pel que pugui passar en els propers anys. I també pel que pugui no ser.
Arxivat a:
Opinió, 400 paraules



Participació