FILA CULTURAL

Sota el pes de l’espardenya

El dissabte 16 de març Manresa va ser proclamada Capital de la Sardana en un acte institucional que va omplir a vessar el saló de sessions per escoltar el pregó de Natxo Tarrés. Després, dinamitant qualsevol mena de formalisme, un espectacle a la plaça celebrava el goig de la dansa en una catarsi de foc que reduïa –metafòricament– el pes d’una espardenya gegant a cendra. Potser no era ben bé allò que s’esperava, però, si més no, la crònica jutja l’acte d’inoblidable per encetar els dotze mesos que dura aquesta capitalitat.

Tram final de l'espectacle inaugural | Ana Ballesteros
per Ramon Fontdevila, 10 d'abril de 2024 a les 11:35 |
Puntual i ben organitzada, la proclamació de Manresa com a onzena Capital de la Sardana va omplir el vestíbul i el saló de sessions de l’Ajuntament. No semblava faltar-hi ningú i, agombolats per l’entusiasme dels de la colla Dintre el Bosc, el Foment de la Sardana i els Dansaires Manresans, a dos quarts de set del vespre, la veu ben timbrada de Núria Soler va obrir l’acte que va prendre, de seguida, un caràcter emotiu: després d’agrair-nos la presència, va demanar un record per als absents abans que la Principal de la Bisbal no enfilés una primera sardana, Remembrança, del mestre Damià Rius. No cal dir que els de la Bisbal sonaven fantàstics mentre cadascú, en el seu interior, sabia a qui trobava a faltar en aquell moment: més de cent anys de sardanes a la nostra ciutat formen una llarga suma de records i, és clar, també d’absències. 
 

En acabat, Víctor Sellés, coordinador de la Capitalitat de la Sardana va procedir a proclamar formalment la capitalitat manresana, prenent el relleu de Sant Cugat del Vallès. Amb ell, per primer cop, vam escoltar aquest «ballar des del cor» que encapçala el programa d’enguany. Un lema sintetitzat en el magnífic logotip, obra de l’artista Anna Crespo, on unes mans unides, tot ballant sardanes, dibuixen un cor viu i bategant.


Un objectiu compartit

Des del 2018 que col·lectiu .manresa es plantejava la candidatura de la ciutat com a capitalitat de la sardana. Però amb el parèntesi de la pandèmia, no va ser fins el desembre de 2021 que en va rebre l’encàrrec de la Confederació Sardanista. Des d’aleshores els seus promotors han bregat per implicar en aquest projecte el món associatiu, per tal de fer una capitalitat oberta, més enllà dels cercles sardanistes. Per això també, des del maig de 2022, la preparació del calendari, activitats, difusió i finançament ha estat oberta a tothom qui s’hi ha volgut comprometre, tal com recollíem a El Pou de la gallina de novembre d’aquell mateix any.
El resultat ha estat un calendari amb una trentena d’activitats, que combinen des del reconeixement als impulsors de Manresa Ciutat Pubilla del 1963 (maig) fins al lliurament dels Premis Capital de la Sardana (novembre) o la festa anual de les Colles Sardanistes (febrer 2025). També el pòrtic de la Fira Mediterrània hi fa costat, el 4 d’octubre amb Arnau Tordera. La cloenda es preveu al Kursaal, el proper març, amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.
 

Sardanes que fan comunitat

Encomanar a Natxo Tarrés el pregó va ser la primera gosadia de la proclamació, oimés quan el cantant de Gossos es va apressar a dir que ell no era un ballador habitual de sardanes, però que el fascinava veure-les ballar, «sòbria i precisa com un rellotge. Jo, però, hi entro per la música». Tarrés a continuació ens dugué una bona història, la de la seva mare, que va arribar als setze anys des d’Almeria per posar-se a treballar rere un teler i que va trobar en la sardana el punt d’arrelament local: «anant a ballar sardanes, el cercle s’obria i l’acollien com una més». I afegia: «Els immigrants no ho tenen fàcil. És un procés intercultural, i la sardana hi ha tingut el seu paper. La meva mare es va fer seva la sardana, perquè la sardana acull». Ara només caldria «mantenir-la viva, fer-la créixer i expandir-se» en aquest paper d’eina d’integració. Tots els presents vam aplaudir la bona voluntat del pregoner, que, en aquest punt agraïa la invitació i ens animava a desplegar l’art per carrers i places. Que és senzillament la voluntat de crear espais de trobada, d’intercanvi, de reconeixement. Potser per això va semblar entrebancar-se al darrer moment, tot exhortant els presents en la custòdia de les tradicions. Custòdia era exactament el contrari del que viuríem mitja hora després a la plaça.

En acabat vindrien els parlaments més protocol·laris i, doncs, més previsibles. El president de Som Sardana, Xavier Tresserras, que ens animava a fer respirar sardana tot l’any a la cultura manresana. Després, el delegat de Cultura de la Generalitat, Francesc Serra,que tingué l’honor de ser el primer de citar l’inevitable vers de Maragall sobre la dansa més bella de totes les danses. L’alcalde Marc Aloy hi tornaria, i tot i que almenys s’estalvià el verset habitual, s’acabà embrancant gairebé per explicar-nos com es balla una sardana i fins li atribuí una part del nostre caràcter com a poble, bo i suposant que els pobles tinguem un caràcter propi. En fi, Aloy va fer un repàs històric de la sardana a Manresa, i ens acabà animant a estimar-la, preservar-la i difondre-la, en una actitud novament d’aires defensius. Això sí, el desig de preservació com abans la voluntat de custòdia, devia donar un gust passatger a moltes de les orelles presents.
 
L’acte, amb la descoberta de la placa commemorativa de l’esdeveniment, es va enllestir amb l’estrena de la sardana de la capitalitat, de Laia Giralt Torrescasana. Novament, la solemnitat va anar a càrrec de la Principal de la Bisbal, en una peça que, de manera excepcional, fou ballada al mateix saló de sessions per representants de diverses generacions sardanistes.  
 

Representants municipals i de les entitats organitzadores de la Capitalitat amb Natxo Tarrés i Laia Giralt, flanquejant la placa commemorativa aquell vespre Foto: Ramon Fontdevila

 

L’espectacle de la plaça 

A les vuit del vespre, però, l’espectacle Espardenya de 7 vetes va actuar de revulsiu als discursos oficials. Situats en dos escenaris al capdavant de la façana de l’ajuntament, a la banda esquerra hi havia La Principal de la Bisbal i, a la dreta, el grup de percussió Fun Dan Mondays, encapçalat per Dan Arisa. La cobla ve engegar novament amb la sardana de la capitalitat, però aquell va ser el darrer indici d’una ballada de sardanes convencional. Immediatament després, els ritmes d’una potent percussió i els moviments quasi compulsius d’un jove cos de dansa a l’escenari van captar tota l’atenció dels presents, entre la sorpresa i un punt de desconcert. Bé prou havíem estat advertits que seria un espectacle multidisciplinari, que hi hauria sorpreses i que trencarien motllos. Queda clar que això ho van fer, si més no.
 
Només caldria lamentar que la col·laboració de la Principal de la Bisbal a l’espectacle va quedar força desdibuixada: el gruix del so es projectava des de l’escenari dret, la percussió era omnipotent i els moviments de dansa captivaven totes les mirades. La presència d’uns bidons d’estètica industrial i l’aparició d’una espardenya gegant arrodonirien un vespre que ja ha estat qualificat de «perfomance forassenyada». Cal dir que va valdre la pena? Encara que el discurs que s’oferia era més aviat prim –la necessària convivència entre tradició i modernitat–, en realitat la gosadia dels autors, participants i col·laboradors era molt alta. La presència de la tradició, encarnada en la gegantina espardenya que va circular des de la plaça fins a dalt de l’escenari a coll dels participants, va assenyalar una idea vital: descarregar-la dels mites que l'aixafen i deixar que la sardana sigui, senzillament, una dansa. L’aparició del foc purificador ho va fer possible. Ara, sense el pes de l’espardenya, la fusió de sons i danses s’arrodonia en una ballada de sardanes al mig de la plaça, entre el públic.
 
Amb aquest primer ac,te el sardanisme manresà torna a donar proves de la seva evolució i contemporaneïtat, elements indispensables per impulsar la pràctica de la sardana, que al capdavall és la del gust per la dansa, el goig de ballar. D’una manera viva i desencotillada, sense custòdies ni immanències. Gent que balla i fa ballar, que crea, que ocupa el carrer i que ens aconsegueix sorprendre. La resta serien matisos: tot just ha estat un primer èxit d’aquesta capitalitat que ara comença.

 
Arxivat a:
Cultura, FILA CULTURAL



Participació