Tancar el Pont Aeri

«Sense voler-ho, vam contribuir a fer una mica més gran una fractura social que continua travessant la societat catalana del segle XXI»

per Adam Majó, 10 d'abril de 2024 a les 10:44 |
El 15 de desembre de 2001va tancar portes definitivament la discoteca Pont Aeri, al sud de Manresa. Era l’últim nit i ni tan sols van poder acabar la sessió prevista a causa del gel i la neu acumulats a l’aparcament. S’acabaven així divuit mesos mal comptats de l’etapa més exitosa de les diverses que es van anar succeint al llarg d’un parell de dècades en aquell edifici maleït de Can Poc Oli. Com potser recordareu, no va tancar per manca de públic i rendibilitat, sinó perquè l’Ajuntament els havia retirat la llicència d’activitats, o millor dit, no els havia concedit la definitiva que s’estava tramitant.

Pont Aeri havia arribat de Terrassa, on el local se’ls havia fet petit, amb un lema molt escaient “Benvinguts a la més gran de les Famílies”. I és que hi ha locals, entitats o activitats que són només això, locals, entitats o activitats, però n’hi ha d’altres, com en aquest cas, que a més d’oferir un determinat entreteniment o experiència generen identitat col·lectiva, sentit de pertinença, família escollida en definitiva. Pont Aeri era exactament això, fins al punt que encara ara hi ha tota una generació –o una part d’aquesta generació–, a punt d’arribar a la cinquantena, que recorden amb emoció haver format part d’aquella massa humana que es movia compulsivament al ritme de la Màkina i el Hardcore. Unes modalitats de música techno ballable, aquestes, extremadament repetitives, energètiques i eixordadores; d’aquelles que o t’entusiasmen o no les pots suportar.


Passa sovint que un estil musical i els seus referents associats atrauen i identifiquen uns determinats sectors socials més que uns altres. I en aquest cas, la música Màkina i el Pont Aeri van triomfar sobretot entre els joves de classe treballadora i barris verticals allunyats del centre. Una base social on en aquell moment estava relativament de moda una determinada adaptació de l’estètica skinhead acompanyada, sovint però no sempre, d’imatgeria i ideologia espanyolista i feixista. Si a aquesta circumstància hi afegim que el fet que els primers trens de diumenge al matí s’omplien de nois i noies sobreexcitats que sortien de la disco i tornaven cap al Vallès i més avall, provocant no poques baralles i conflictes, no és estrany que la discoteca generés rebuig i que aparegués una plataforma, promoguda sobretot per l’antifeixisme organitzat de la ciutat però amb un ampli suport social, que n’exigís el tancament.

Que alguns clients de la discoteca s’empastillaven? Segur. Que no es podia permetre l’exhibició impune de propaganda feixista? I tant que no. Que teníem un problema de convivència en un servei públic essencial com el ferroviari? Evident. I que calia fer-hi alguna cosa des dels poders públics? Claríssim. Ara bé, també és cert que aquesta no és l’única activitat lúdica i cultural –el techno és cultura, sí– associada a excessos o conflictes i normalment s’intenta trobar solucions que no comportin la fi definitiva de l’activitat. Tinc la impressió que el fet que el públic fos d’un determinat extracte sociocultural, allunyat o diferent del que en aquells moments i encara ara domina la política i la societat manresanes, va influir decisivament en l’expeditiva solució. No dic que al tancament li manqués base jurídica, però sí que crec que tots plegats –i m’hi incloc–- ens vam deixar influir excessivament pel prejudici, la por i la incomprensió, i no ens vam esforçar prou a buscar una sortida menys traumàtica. I, sense voler-ho, vam contribuir a fer una mica més gran una fractura social que, somorta, continua travessant la societat catalana del segle XXI.
Arxivat a:
Opinió, 600 paraules



Participació