Avui, i ja em perdonareu, parlaré de mi. Bé, de mi i d'uns quants més. Sí, dels que hem entrat de ple en la crisi dels 40. Dels que vam néixer un llunyà 1984. Per tant, disculpeu-me: parlaré de nosaltres, del nostre passat, dels nostres somnis (in)complets.
Sempre que ens fem un any més vells, és bon moment per reflexionar sobre el pas del temps, sobre això d'anar
madurant. Si bé és cert que ens hem de felicitar per anar sumant, no podem negar que la quarantena arriba en forma d'arrugues, de por a la vellesa, de pànic a no tornar a ser aquell que algun dia has estat.
Però, amb tot això, arriba una notificació de WhatsApp. 1984, un grup nou amb nom de novel·la. Comences a llegir i a la cara es dibuixa un somriure en veure noms que pensaves que s'havien esborrat de la memòria. Resulta que algú ha pensat a compartir les penes de fer-se gran i això ens ha emocionat. I es proposa retrobar-nos i poder comprovar que el temps no és cap il·lusió.
Obviarem les panxes i els cabells blancs; direm que estem igual i que tot ens va genial. Parlarem dels fills o dels gossos o de la hipoteca o de la parella o de la gran feina que tenim. Però sobretot, recordarem quan rèiem i jugàvem i ballàvem i somiàvem, sense ser conscients que un dia ens faríem grans de veritat.
I segur que ens emocionarem, no tant pel que vam viure sinó perquè els records són imatges retocades d'un passat ple de forats no recordats. I ens abraçarem i brindarem tot buscant per un moment, que retorni l'adolescència perduda, la infantesa oblidada. I direm ben alt i fort que ens estimem i que això s'hauria de repetir, però tots sabem que és molt difícil, ja que l'agenda de l'adult és ben plena d'activitats importants i imprescindibles, i els nens fan extraescolars i ja tenim un viatge contractat i la quota del Netflix es paga per poder veure la sèrie que fa tant temps que esperem.
Però sí, d'ençà que vam fer-ne 40 volíem poder reviure el passat. Perquè fer-se gran, madurar i celebrar plegats els anys, és important, però tots necessitem a vegades, retornar allà on tot va començar.
I quan ens hàgim vist, ja a casa, ens tornarem a mirar al mirall tot buscant entremig de les arrugues, aquell adolescent inconscient, aquell infant que no sabia quin futur tindria. I, en fer-ho, provarem de demanar-li què li sembla tot plegat. I la resposta serà, n'estic plenament convençut, molt més positiva del que pensem.
Brindem pels quaranta i per fer-nos gran. Però sobretot, brindem per tal que el temps no ens esborri el camí que hem anat creant.
