Ser especial

per Josep M. Oliva, 4 de març de 2024 a les 11:25 |
Durant molts anys vaig creure que allò que movia el món eren els diners. Després vaig canviar de parer: el que movia el món en realitat era el sexe, vaig pensar. Però aviat vaig sostenir una altra teoria i em va semblar que allò que més desitjaven els homes era tenir poder. I aquell concepte tantes vegades citat de l’eròtica del poder em feia entendre que, amb el poder, el sexe ja hi anava implícit i els diners també. No va ser fins no fa gaire que vaig replantejar-me aquella idea i vaig veure que hi havia encara una cosa sense la qual, per a una majoria, el poder no té gaire sentit. Una cosa que els era més desitjable que el poder mateix: el protagonisme. Al cap i a la fi el somni de moltes persones que anhelen ser poderoses no es recrea en la fantasia de tenir capacitat de fer i desfer al seu caprici sinó en el fet de poder-ne fer ostentació. És més, juraria que són multitud les que renunciarien als diners, al sexe i a moltes altres coses a canvi de ser socialment reconegudes. Portat fins a l’extrem de la paròdia, aquell desfici que podem veure a les xarxes socials per aparentar una vida de ficció, és la prova definitiva d’aquella obsessió.  

Això pensava fins no fa gaire, que era l’afany de reconeixement i de protagonisme allò que movia a moltes persones a fer el que fos per satisfer el seu desig. Però parlant-ne amb una amiga em va fer adonar que hi havia un altre graó superior en aquell desfici per obtenir consideració, i era la necessitat de sentir-se especial. Bravo! Ho va clavar! Sentir-se especial és la fixació de molta gent que, portant el seu narcisisme a l’extrem, no en tenen prou de ser els millors sinó que necessiten sentir-se diferents. Proclamen, pobrets, que se senten invisibilitzats per qualsevol motiu, buscant acaparar el focus ni que sigui per la via de la reivindicació. O ho intenten pel camí de l’extravagància, fent el que calgui. Reclamen la nostra atenció dient “ei, mireu-me, soc especial”. Però no saben que ser especial no s’aconsegueix escarrassant-s’hi. Forma part d’una qualitat inaprehensible que poca gent té i que va més enllà del carisma. De persones especials de debò en conec molt poques. Elles ni ho saben que ho són, però jo sí, i les valoro molt.
Arxivat a:
Opinió



Participació