Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de febrer de 2024 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan l’any 1962 un jove estudiant de Periodisme va presentar-se al Premi Nadal, el guardó més antic i prestigiós de les lletres espanyoles, feia dos anys que havia publicat
El piquete, novel·la amb la qual havia guanyat el Premio Sésamo. Si
El piquete s’inspirava en d’afusellament de dos soldats innocents ordenat pel general carlí Zumalacárregui,
La reducción s’ambientava en les missions –conegudes també com a reduccions– dels jesuïtes espanyols al Paraguai, al segle XVII. Aquesta obra, editada per Destino, va tenir un bon acolliment de públic i de crítica. Se’n van fer ressò les principals capçaleres de revistes i diaris (a casa nostra,
La Vanguardia, el
Diario de Barcelona i
El Correo Catalán), amb comentaris prou favorables i elogiosos. Octavi Saltor, a la revista
Templo, en destacava la força èpica i el realisme, i Àngel Marsà, a
El Correo Catalán, s’hi referia com una novel·la extraordinària, coherent, equidistant, cabal, organitzada i fabulosament rica en elements emocionals i testimonials. Fins i tot l’escriptor i acadèmic de Valladolid José Luis Martín Abril va saludar la publicació d’aquesta novel·la remarcant-ne els detalls i la construcció, el deix poètic, la reeixida exposició de les situacions, etc.
Una novel·la amb cua
Al llibre de memòries professionals
La feina feta (publicat per L’Albí el 2010), Tomàs Cabot diu recordar haver escrit aquesta novel·la «una mica influït per la lectura de l’obra de Charles Moelles sobre la literatura cristiana del segle XX i potser pels seus comentaris a l’obra dramàtica de Fritz Hochwälder,
Das heilige Experiment (
L’experiment sagrat), que tracta un tema semblant al meu». En la seva proposta literària, Tomàs Cabot exposa les reaccions divergents dels tres jesuïtes responsables d’una missió, en un poblat guaraní, a l’hora de defensar-lo davant les ràtzies dels assaltants. Hi ha qui és partidari de lluitar i plantar cara, armes en mà, i qui considera que cal reaccionar pacíficament. Al final de l’obra, en comptes de repel·lir l’atac dels
mamelucs –designació aplicada als mestissos portuguesos i espanyols que venien els guaranís com a esclaus als traficants holandesos i francesos–, el pare Mendavia opta per refugiar tots els habitants del poblat a l’església. Com a resultat, els bandolers incendien la reducció, s’enduen homes i dones, i assassinen el pare Mendavia.
L’èxit de la novel·la va despertar l’interès de Ràdio Nacional d’Espanya, que va convertir-la en un serial, radiat el novembre de 1964. També Televisió Espanyola en va fer una adaptació en cinc capítols, emesos entre el març i l’abril de 1966, i protagonitzats pels actors Carlos Lemos, Jaime Blanch i Pepe Martín. És en aquells anys que Ernesto Giménez Caballero, ambaixador d’Espanya al Paraguai, llegeix la novel·la de Tomàs Cabot i, impressionat, publica al diari
La Tribuna d’Asunción un llarg article, titulat
Gran novela sobre Paraguay: La reducción. Paral·lelament Giménez Caballero escriu a Tomàs Cabot: « Acabo de leer su libro, sencillamente magnífico y he comenzado a divulgarlo inmediatadamente [...] Celebraría verle porque hay que llevar a una gran pel·lícula su gran libro y para eso me ofrezco para ayudarle con todo mi entusiasmo.»
Un projecte estroncat
En la correspondència posterior que ambaixador i novel·lista van mantenir al llarg dels dos anys següents (de 1965 a 1967), Giménez Caballero, amb qui Tomàs Cabot també va coincidir en alguna trobada a Madrid, insistia una i altra vegada en la proposta de portar
La reducción a la gran pantalla: «Me complace comunicarle que he puesto en marcha la posibilidad de llevar la Reducció al cine y tengo ya una propuesta de una casa argentina, Guaran, que he comunicado al Ministerio de Información y Turismo, cuyo subsecretario Rodríguez Acosta dijo que él está de acuerdo siempre que esta Casa tuviera garantías. También lo he comunicado al nuevo General de la Compañía, Padre Arrupe. Así que le ruego que vaya pensado en el guion, si a usted le parece de acuerdo conmigo hilvanarlo entre los dos». (16/07/1965). En la seva resposta, Tomàs Cabot declina participar en la redacció del guió, ocupat com està en altres compromisos, però es mostra disposat a fer-ne la supervisió. Durant els mesos següents, Giménez Caballero persisteix en la intenció de tirar endavant el projecte: «Esperemos que pueda tener tiempo para dedicarme al guion, ya que estoy sin secretario desde hace ocho meses». (04/08/1965); «Sobre nuestra película me voy a poner con ella dentro de poco» (12/11/1965); «Creo que la película de su libro podrá hacerse y espero un momento de sosiego para ponerme a hacer el guion» (03/12/1965).
Aquest moment no devia acabar d’arribar, perquè tot i que la correspondència es manté fins a l’abril de 1967, no hi ha cap més referència a la pel·lícula. Sí que, en canvi, informa a l’escriptor manresà de la projecció de l’adaptació televisiva en una sala d’Asunción, prèvia petició d’una còpia al Ministeri d’Informació i Turisme, i amb presència del nunci de l’arquebisbe, el bisbe auxiliar i els jesuïtes de la Companyia de Jesús; i al Instituto Paraguayo de Cultura Hispánica. En la mateixa carta (06/04/1967) li anuncia que també se’n farà un passi per televisió. Temps després, una tal Meredith Jackness va contactar amb Tomàs Cabot per tal com una editorial novaiorquesa estava interessada a publicar la seva novel·la. L’escriptor va accedir-hi, tot aclarint que els tractes calia fer-los amb l’editorial. No consta que s’acabés fent l’edició anglesa.
La missió
Cinc anys més tard, l’escriptor i guionista anglès Robert Bolt comença a treballar en la redacció del guió de
La missió, pel·lícula que, protagonitzada per Jeremy Irons i Robert de Niro, s’estrenarà el 1986. Qui l’hagi vista en recordarà la banda sonora d’Ennio Morricone i la seqüència en què el germà Gabriel atrau els indígenes amb les notes del seu oboè. Coincideix que en la novel·la de Tomàs Cabot es parla d’un jove missioner basc que atreia i es guanyava la voluntat dels guaranís tocant la flauta: «Comenzaba a tocar y entonces, al cabo de poco tiempo, comenzaban a surgir de los matorrales algunos niños salvajes [...] Sentían miedo todavía, pero el embrujo del pífano era más fuerte que todo temor». Cap al final de
La reducción, i entre les runes del poblat, el pare Torrox troba la flauta amb què Gabriel tocava «las alegres notas que subyugaban a los duendecillos desnudos y amarillos de la selva, las notas que los conducían al buen Dios». A part de la coincidència dels noms (el Gabriel de Bolt és irlandès) i de l’ús de la música (oboè i flauta) com a fórmula de seducció i captació, són nombroses les similituds entre totes dues històries. En part, poden ser atribuïdes al fet de compartir el mateix rerefons històric de les missions jesuítiques assentades al Paraguai (i descrites com el Paradís, a
La reducción, i l’Edèn, a
La missió), i en part, a l’obra de teatre de l’autor austríac Fritz Hochwälder que, d’una manera o altra, va servir a tots dos autors de font d’inspiració. En el cas de Tomàs Cabot, d’una manera indirecta, i en el cas de Robert Bolt, després d’haver llegit l’obra, a instàncies del seu productor italià, Fernando Ghia. Amb tot, es diria que hi ha més semblances i paral·lelismes entre la novel·la de Tomàs Cabot i la pel·lícula de Roland Joffé, que no pas entre cadascuna d’aquestes obres i
El sagrat experiment de Hochwälder. No seria gens inversemblant que, arran de l’abast i el ressò de
La reducción, Ghia o Bolt en coneguessin l’existència i fins la tinguessin en compte a l’hora de documentar-se i elaborar el guió, que és el que, amb tota probabilitat, és allò que va esdevenir-se.
