Parada obligatòria

per Carles Claret, 14 de febrer de 2024 a les 10:47 |
A la sala d’espera B del CSAM, un edifici funcional amb vistes al convent de Santa Clara, els tres pacients de psiquiatria ens escrutem de reüll, encuriosits, una mica culpables. Llevat dels hipocondríacs més empedreïts, em sembla que a ningú li fan gaire gràcia les esperes en consultes mèdiques sigui quin sigui el diagnòstic. Coincidir amb altres persones que —suposem bé— també venen a fer-se mirar el terrat i sortir amb el combo de psicofàrmacs tan ben afinat com es pugui no consola. I això que la depressió —si deixem al marge altres quadres i diagnòstics psiquiàtrics— és un mal de molts. De molts més dels que ens pensem. Segons les estadístiques, una de cada cinc persones al món en patirà una durant la vida. Si t’ha tocat el rebre, el teu tren ha entrat en via morta. Condemnat a fer parada obligatòria i, donats uns símptomes de manual, trobar les causes de l’anhedonia; el descoratjament, l’estat d’ànim, que xutes com una pilota desinflada; el nus a la gola previ a les llàgrimes desconsolades i l’angle mort que fa impossible veure la llum al final del túnel. T’asseguren que hi ha un dia que el comboi amb la locomotora i els vagons ben alineats torna a encarrilar-se a la via, però, durant (moltes) setmanes no visualitzes la maniobra amb canvi d’agulla que et reencamini cap a la normalitat.

 T’asseguren que hi ha un dia que el comboi torna a encarrilar-se, però durant moltes setmanes no visualitzes la maniobra 


Els mons paral·lels de la psiquiatria i la psicologia han canviat molt. Molt més el segon, en el qual, fora de l’àmbit clínic, han aparegut un enfilall incomptable d’entrenadors de l’ànima que, amb un altre combo —aquest no és de pastilles—, refonen en forma de rondalla un reguitzell de preceptes i principis extrets des de la filosofia oriental a la clàssica, passant per la saviesa popular, el coaching, la mentoria o els vestigis més insòlits de les ciències socials. Tant se cita Buda o Confuci com Seneca, principis keynesians o anecdotari edulcorat de Steve Jobs. Mentre espero la prescripció psiquiàtrica, penso que, de fet, la mateixa psicologia també forma part de les armes del xaman de la modernitat. Això sí, embolcallada de manera que l’analfabet emocional pugui tastar l’elixir més saborós i evolucioni favorablement de talòs que s’esgarrinxa fora la seva zona de confort a alumne avantatjat de primer curs d’emprenedoria, encara que necessiti millorar la seva empatia d’escarràs. La neurociència ja ha evolucionat ja, però la planura del cervell que queda per apamar és tan basta com l’estupidesa humana. Entre tanta recerca de l’autenticitat i els valors motrius dels nostres iguals, però, els xamans encara no han aconseguit trobar una solució del mal tan estès de la melancolia, el germen que parasita el cervell i hi fa aflorar la depressió entre microcircuits d’electricitat i neurotransmissors que col·lideixen dibuixant guspires com si fossin pedres fogueres cantelludes.

L’assertivitat, sobre la qual han corregut rius de tinta, sembla la solució, però expressar els nostres desitjos, opinions i sentiments de manera honesta i directa entre l’agressivitat i la tebior, costa una barbaritat. Com dir que no sense sentir-nos culpables, defensar els nostres drets sense ser ofensius o expressar opinions sense por que ens perjudiquin. Amb una depressió a la gepa, com em confirma el doctor, queda poc temps per llepar-se les ferides. Entre tant individualisme, personalització i contingut premium impera la no reflexió, la immediatesa impacient i les respostes llistades tan ràpid al Google com les d’un gos de Pavlov dopat amb amfetamines. La parada obligatòria és ineludible. Esdevé el refugi dolorós de qui ha perdut la carta de navegar i està assegut a la taula de joc amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Toca esperar i, a estones, desesperar-se. Confiar que, per una banda, la farmacologia obri la seva màgia i, per l’altra, aprenguem a desaprendre conductes i costums que ens impedeixen tirar endavant sense quedar-nos (un altre cop) fora de joc.
Arxivat a:
Opinió, 600 paraules



Participació