FILA CULTURAL

La connexió manresana de la Companyia Elèctrica Dharma

A la Sala Loiola, a la Pista Castell, al Congost o ara al Kursaal: des de bon principi, Manresa sempre ha estat al costat de la Companyia Elèctrica Dharma. Va ser un manresà, Claudi Montañà, un dels primers a escriure’n llarg i sentit. I un altre, Manel Camp, hi col•laborava en un moment clau.

per Joaquim Noguero, 27 de desembre de 2023 a les 10:33 |
El dissabte 30 de setembre la Companyia Elèctrica Dharma feia festa grossa a Manresa. Si la marca dels Fortuny ha estat endollar decibels i energia a la musica tradicional, inserint-la en la llibertat heretada del jazz i en la rebel·lió sense complexos del rock, la manera com aquest dissabte se li van sumar entitats de la cultura popular manresana posava els punts sobre les is. Amb els tabalers de Xàldiga al costat (quina xerinola, redéu), amb els diables del correfoc encenent-hi pirotècnia (de foc fred, que no pot cremar res, però que va posar nerviosa una espectadora que ja veia el Kursaal com el Liceu, oferts tots en sacrifici a la major glòria de la banda) i amb la participació també dels geganters de Manresa, els bastoners Van del Pal, les noies de l’Esbart Estudi Folk i els grallers de l’escola castellera Tirallongues, Manresa celebrava els cinquanta anys dels músics de Sants.
 

Firmes de la primera visita de la Dharma a la Sala Loiola, el 8 de novembre de 1975 (Fons Sala Loiola, ACB)

 

Les cançons de les diferents èpoques parlen d’avui mateix. A Força Dharma, el 1985 ells ja cridaven allò de «Iè, iè...Iè, iè... / iè, iea... Independència / [...] no volem ser un país ocupat». L’endemà era l’1 d’octubre. Duen dècades d’avantatge. En aquell disc ja cantaven allò de «quan tothom dorm, el meu cor canta: resistir és vèncer» i «estimar voldrà dir sempre compartir». Aquí compartir escenari perquè la gent mostrés com se’ls estima. Elva Martínez Jurado, coordinadora del grup de grallers i tabalers de Tirallongues, parla per tots quan diu «haver crescut amb ells» i valora com una experiència «inoblidable» compartir-hi escenari. Al costat dels nervis, hi havia molta il·lusió perquè sonés bé.

Montañá, en èxtasi

Em feien pensar quan el manresà Claudi Montañá, articulista underground, crític musical amb personalitat, els havia vist al Zeleste el 1974. O quan poc després els entrevistava a la masia on els músics vivien en comuna. L’article de Montañá sortia a Vibraciones l’abril de 1975, i a la foto s’hi veien cinc joves amb cabells llargs i estètica hippie. El terme «Dharma» ja ho deia tot. Els connectava amb la cultura beatnik per via de The Dharma Bums (Els vagabunds del Dharma), una novel·la de Jack Kerouac de 1958 que Manuel de Pedrolo va traduir com Els pòtols místics, títol també revelador. Als personatges de Kerouac no els costava gens entrar en èxtasi als concerts. Com a orígens no estava malament. Tampoc el significat del molt sànscrit, que vol dir «protecció». I aquí estan, quan el 1974 tenien la sala del Zeleste mig buida i ningú no en donava un duro. Bé, ningú no. El manresà Claudi Montañà els feia costat. «No es pot», es lamentava Joan Fortuny, «quan veus la gent tan freda, et quedes gelat». Però el Claudi els animava, que passessin de tot, que s’abandonessin al seu so fluid i consistent, que fessin el favor de beure d’aquesta font, que la seva música era prou vestit de nit perquè es vestissin de gala i la ballessin, incansables com follets enmig del somni d’una nit d’estiu. A Montañá no li calia res més. Sabia què eren. Molta de la gent amb qui se’ls comparava ha desaparegut. Ells, en canvi, són aquí, malgrat la tragèdia de perdre primer l’Esteve Fortuny l’agost de 1986 i, el 2013, el Josep Fortuny. Aquesta família n’ha viscut de tots colors, però ha mantingut l’essència i ha fet de la mera supervivència aquesta súper VIVÈNCIA amb què connectat amb el públic i l’ànima del país.
 
 
Montañá ens deia què escoltaven. Que si Chick Corea, que si Miles Davis, i Joe Zawinul, i Wayne Shorter, i John McLaughlin, i Miroslaw Vitous. Parlem de jazzmen, doncs. Però també del rock progressiu de King Crimson. Amb aquests referents, no és estrany que, quan va morir l’Esteve, fos el manresà Manel Camp qui s’encarregués dels arranjaments de les peces del concert d’homenatge al Palau de la Música. Aquest treball és el preferit de Jordi Estrada. «Potser és el menys dharmanià, però em té el cor robat aquest homenatge a l’Esteve Fortuny, mort als 32 anys. Són un conjunt de poemes simfònics que l’Esteve havia compost amb un estil molt diferent al de la banda, i el Manel els va arranjar perquè fossin interpretats per l’Orquestra de Cambra de Barcelona». A Estrada li sembla també que «la revolta dels somriures va començar amb la Dharma. En el seu quart disc, L’àngel de la dansa, Josep Fortuny escrivia a la contracoberta de la carpeta: "Ballarem alegres damunt tota la porqueria!". Era tota una declaració d’intencions. I al disc Catalluna el mateix Fortuny deixava escrit això: "Aportem la nostra condició mediterrània com un acte de solidaritat davant l’amenaça que pesa sobre aquesta cultura nostra"». Cinquanta anys després, són aquí encara. «Malgrat tots els contratemps interns i externs, la banda ha sabut mantenir viu aquell esperit rebel i compromès, festiu, vital, màgic, rauxàtic... que li ha permès connectar amb les diferents generacions i fer-se un lloc destacat en la defensa d’una identitat pròpia enfront del mercat anglosaxó i les modes comercials», conclou Estrada.

Tots, en èxtasi

Al Kursaal, s’hi reconeixia molta gent. A la sortida, l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, es feia una foto amb ells, somrient d’orella a orella. El concert li va semblar «tan genial com ens té acostumats la Dharma, un grup de músics que ja eren un referent abans de néixer jo. Tenen cançons que han esdevingut himnes i són un patrimoni col·lectiu del país». Aloy troba «extraordinari l’energia i la força amb què, cinquanta anys després, encara toquen, t’omplen i t’emocionen». Els ha seguit sempre, des de petit, quan sentia la seva música a casa, i troba «singular que sigui una banda amb un nucli format per germans. Era petit, però tinc molt present l’impacte que va representar la mort de l’Esteve Fortuny».
 

A prop seu hi havia gent com l’historiador Quim Aloy, el geògraf Ignasi Cuadros, gent del Galliner, de Xàldiga i dels diversos grups de la cultura popular que acabaven de fer festa grossa amb la banda. El periodista Joan Piqué ho vivia enriolat. Per a ell, acabàvem de veure «una Dharma pletòrica, amb l’energia i la força de sempre». Els considera «uns referents» i celebra haver tingut «la sort de veure’ls sempre que han vingut a Manresa les darreres dècades i també alguna vegada en grans concerts per tot Catalunya. Ells van néixer com a grup si fa no fa quan la Rosa i jo naixíem, de manera que compartim la celebració de la cinquantena». Aquest cop, al Kursaal hi van anar «amb els fills (un nen d’11 anys i una nena de 8)» i, tot i que d’entrada els petits hi anaven «una mica reticents (no coneixien el grup i no devien trobar engrescador veure un grup amb components de més de 60 anys), al cap d’una estona ja s’havien rendit a la Dharma i van acabar saltant com tothom». Van gaudir especialment «l’energia encomanadissa del Joan Fortuny, astorats de la seva capacitat de tocar i ballar alhora sense parar ni un moment, i també van reconèixer i corejar cançons que ja són himnes i que fins i tot s’han adaptat com a càntics en recintes esportius. Vam sortir molt contents tots quatre. La nostra experiència és l’exemple que la música de la Dharma traspassa generacions, amb molt bona sonoritat, però també pel missatge ("contra el fusell, un somriure!"), plenament vigent a dia d’avui». El saxo soprano de Joan Fortuny captiva tothom. Sona com una tenora, però més vellutat de veu i amb més canya. Instrument i músic s’han convertit en la marca metonímica del conjunt de la companyia. Té seixanta anys llargs aquell noi adolescent que porta tota la vida donant ritme saxoal a la música de l’Elèctrica Dharma, quan escriure-ho així ja ho diu tot amb la coincidència fonètica.
 
 
Ramon Fontdevila resumeix bé el sentir dels grans. «La Dharma va ser una de les descobertes més bèsties de la meva adolescència: l’estiu del 76, en un grup de monitors d’esplai, em penso que va ser en Lluís Sallés qui va dur una cinta d’aquell grup per mi absolutament nou. Era L’Oucomballa, i em va semblar formidable i alhora emocionant: per primera cop la música d’una banda em captivava fins a taral·lejar la melodia. Des de l’Adéu, estrella del dia i el Ball-llunàtic fins al Titu-tiru-ritu. Em vaig comprar el disc, és clar, i després el següent (Tramuntana), que encara va sonar més i més hores a casa, i en cassettes mal gravats també als patis del Peguera, quan asseguts a les finestres de la planta de baixa matàvem hores somiant amors i revoltes. I jo, que no era pas d’anar a concerts, no me’n perdia cap dels que van fer a Manresa, primer a la Sala Loiola, després a la Pista Castell i anys a venir programats per Tabola. Portàvem la Dharma i la Dharma era la dosi de modernitat, d’una modernitat arrelada i còmplice. Amb la Dharma omplíem i era un goig de ser allà entre el públic, xalant, com si els xirucaires per un moment també tinguéssim el dret i el gust de ballar i assaborir el plaer d’aquelles melodies».
 
Arxivat a:
Cultura, FILA CULTURAL



Participació