Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de desembre de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest estiu la premsa es va fer ressò de la mort de Marta Chávarri. Feia molt temps que no se’n parlava, de la Chávarri, però a mitjan 80 i primers dels 90 era una habitual de les revistes del cor, sempre pendents del que feia i el que deia. Igual com la Isabel Preysler, la fama de l’aristòcrata Marta Chávarri no li venia per destacar en cap activitat sinó per via de les seves famoses i adinerades parelles. Sense ser lletja, la seva bellesa era més que discreta, discretíssima. No coneixent-li doncs cap altre encant, el seu èxit amb els homes em tenia intrigat. Així que amb tota la meva innocència –que llavors encara era més gran que ara– li vaig exposar la meva estupefacció a una companya de feina. “Escolta, Mercè, com pot ser que a aquesta dona, a qui no li veig cap gràcia, se la disputin tants homes amb tants calés, si només anant pel carrer en veig moltes de molt més llampants?”. La seva resposta va ser breu, però molt aclaridora, i me n’he recordat sempre: “Has de pensar, Josep Maria, que aquells homes paguen la marca”. Entesos.
Per presumir de marca n’hi ha que paguen amb gust el que val un emblema enganxat a un jersei, que és una cosa que encara es pot aguantar. Però n’hi ha que estan disposats a pagar molt més, perquè res no els omple tant la vida com fer ostentació. Dur una vida de marca és més sacrificat del que molts es pensen. Perquè no n’hi ha prou amb invertir-hi diners: has de sacrificar el teu temps, els teus gustos, les teves il·lusions i fins i tot els teus amors o les teves amistats. I és que no a tothom li agrada passar les vacances navegant en un iot ni matar les hores jugant al golf, de la mateixa manera que, si estàs acostumat a tenir el canell lliure, portar-hi un Rolex també ha de ser força carregós. Però més ho ha de ser encara riure les gràcies de persones que ni et van ni et venen i moure’t en ambients encarcarats i asfixiants. Benaurats els que saben que per viure com un rei la primera condició és no ser-ho. I que per tenir una existència de luxe no hi ha res com dur una vida senzilla, de granel, i poder-se enamorar de persones fascinants i de marca blanca.
