L’àngel cansat

per Josep M. Fius, 13 de desembre de 2023 a les 11:08 |
–Ja n'estic tip! Fins aquí, no puc més! Plego, que entomi algú altre les ximpleries i les ganes d'espectacle d'aquest sonat!
 

Després dels crits, el silenci. Se'l van quedar mirant sense entendre res. Ell, va marxar de la sala i va tancar la porta bruscament.
 
Tot va començar dies enrere. De fet, ja feia anys que n'estava molt cansat, però fins aquell espectacle no n'havia dit res. Sí, el seu patró ja havia donat mostres de bogeria, de tenir un caràcter ben estrany, d'una certa psicopatia fins i tot. Tan aviat es mostrava bondadós i amb ganes d'il·lusionar i esperançar els seus seguidors, com en un moment donat, ho destrossava tot (amb flames, amb aigua...) sense gaires remordiments. Però això no era un problema per ell. Millor dit, per Ell. Era el favorit, l'exemple, el millor i més proper ajudant del seu Senyor –sí, Senyor amb majúscules. Havia estat conseller, espia, assassí, guerrer. Però els bells temps quedaven lluny i ara tot semblava una mala obra de teatre dirigida per un director amateur.
 

Ja feia uns mesos, Déu –o Jehovà o fins i tot Al·là, no ens discutirem pel nom– va entrar a la seva cambra celestial –sense trucar– i li digué:
 
–Fill meu! Per fi enviaré el meu fill (un altre) a la terra. Tu ho comunicaràs a la seva mare (que per descomptat, no en sap res ni s'hi pot negar).
 
Li va costar entendre'l. Però el que li va costar més és acceptar com ho volia i a qui anava dirigit.
 
Convertir-se en ocell no era nou. Per això ho odiava. Odiava saber que els dies següents es trobaria plomes a tot arreu. O sentir aquella olor d'excrement en tot moment. A més, volia embarassar una nena de dotze anys que amb prou feines entendria res! Però qui s'hi podria negar a fer la feina encomanada?
 
No oblidarà mai la cara d'emoció –i terror– de Maria després d'explicar-li els plans de Déu. I sort que va provocar un embaràs tranquil...
 
Ara, la gota que ho va fer vessar tot va ser tot el show per anunciar-ho. D'ençà que algú va comentar-li que les ales donaven molta força, era obligat que, en presentar-se davant dels humans, les portés posades. I la roba? Al mig del desembre amb calça curta i sandàlies! Volant entre la neu, amb un aire gèlid tot anunciant l'arribada del messies redemptor. I després? Allà, pal plantat, tot indicant el lloc als pastors (incrèduls i força rucs, per cert). I tot amanit d'aquella pudor de merda d'humans i animals (aquell pastor fluix d'esfínters, què hi feia allà?)
 
I tot només per a major glòria de Déu nostre Senyor, per poder recordar que era omnipotent, ja que sabia que aquell suposat salvador no se salvaria ni a ell mateix.
 
De sobte, en Gabriel es va trobar allà sol, amb l'horitzó al davant i el món als seus peus. Tenia la llibertat de marxar, de deixar-se caure i espavilar-se a la terra o al món creat pel seu germà Llucifer (l'altre escollit). Però la por al desconegut, la por a la llibertat, la por a perdre la protecció del boig (i sàdic, i morbós, i...) conegut, el va fer menjar les seves paraules i tornar al redós del pare celestial.
Arxivat a:
Opinió



Participació