En aquests temps de modernitat han canviat tantes coses que, si mirem enrere, podem sentir-nos ben orgullosos de com hem avançat. Hem aconseguit més drets per a alguns col·lectius i internet i les noves tecnologies han fet més fàcils les nostres vides, encara que poc a poc va calant cada cop més el missatge de la necessitat de ser més inclusius i solidaris en benefici de tots. Un llarg llistat del qual ens podem sentir molt satisfets, perquè, tot i que el camí de les millores ha estat llarg i sinuós, hem aconseguit fites inimaginables que contribueixen a millorar la vida de les persones.
Però no tot són flors i violes. De vegades em pregunto si encara som als antípodes d’allà on podríem arribar remant en la mateixa direcció. Intentaré explicar-me amb un exemple representatiu i actual. Al llarg d’aquest any 2023 m’he hagut de resignar i observar amb indignació com algú s’encarregava d’actuar de forma molt poc cívica rascant el meu cotxe que, per cert, estava aparcat correctament en un pàrquing. I la persona responsable va marxar sense deixar més rastre que el de les evidents rascades del para-xocs del meu vehicle. El primer episodi va tenir lloc en un aparcament de pagament amb vigilància, motiu pel qual vaig provar sort per si hi havia evidències gràfiques de la manca de solidaritat d’algun ciutadà amb presses. La caseta del vigilant, però, quedava amagada darrere d’aquelles places i l’angle de visualització de les càmeres no cobria la zona. Mala sort. Gastant temps i diners, vaig passar pel taller per reparar els desperfectes. La segona marca és més recent. En aquesta ocasió, la rascada és al para-xocs de darrere en lloc del davanter i el vehicle també estava al pàrquing exterior d’un supermercat correctament aparcat. De nou, un fantasma va aparèixer, es va endur un bon pessic de pintura i, quan vaig sortir amb la compra, cap rastre –consti que no tinc cap intenció d’ofendre amb el terme fantasma–; l’he triat expressament per aquell do universal de la invisibilitat dels fantasmes.
Encara queden alguns mesos abans que acabi l’any perquè algun ciutadà pugui seguir abonant-se amb el meu cotxe. Vull pensar que els progressos que tant ens ha costat aconseguir van més enllà de posar-nos medalles per creure’ns els millors, perquè de l’egoisme de sempre alguns en tenen de sobres.
