Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joaquim Falcó al seu estudi. Foto: Francesc Rubí
Contemplar la vida. Aquesta és una de les tasques més importants que realitzen els artistes abans de començar la seva obra. La tonalitat de la llum d’horabaixa, unes mans tremoloses, el silenci d’una ciutat dormint o el declivi de la fulla d’un arbre poden esdevenir la llavor d’una peça artística. És ben curiós pensar que alguns d’aquests instants que han inspirat un artista hagin ocorregut a Manresa, pels carrers i places on passegem. Alguna d’aquestes persones ens ha fet mirar la població des d’altres perspectives o ens han fet plantejar la pròpia manera de viure. Els artistes manresans tenen una manera peculiar de concebre la ciutat i coneixen, de prop, els punts forts i els punts febles que presenta el sector cultural. La majoria, des de ben petits, han sentit la necessitat d’expressar el que els fa vibrar.
Raquel Pérez: «Em vaig adonar que encara que acabés ballant en un teatre petit i amb poca gent seria feliç»
«El pintor manresà Estanislau Vilajosana feia classes en un àtic i jo vaig ser un dels seus alumnes. Fa uns anys vaig poder tornar a entrar en aquest espai on aprenia», recorda emocionat Joaquim Falcó, un dels pintors més internacionals del Bages. L’espai per deixar volar la imaginació és diferent en cada cas. Ramon Porta, cantautor instal·lat a Manresa, explica que ell concep la música de manera íntima i, de fet, des dels disset anys ha estat aprenent i component de forma autodidacte a la seva habitació. «Des de petita vaig percebre que ballar em feia feliç, crec que és una sensació que durarà tot la vida», considera Raquel Pérez, ballarina i actual professora al Ballet Clàssic Manresa. Corria per acabar els deures i no saltar-se ni una classe de dansa. «Vaig adonar-me que per a mi no solament era una extraescolar», remarca Pérez. També n’hi ha que dibuixen el seu món intern en una llibreta. És el cas de l’artista Marc López, autor de diversos murals a les parets de Manresa, que ens comenta que omplia les pàgines amb personatges i pensaments que no ensenyava a ningú.
El cantautor Ramon Porta amb la seva guitarra. (Arxiu particular)
Temps de creació
Si el quadre parla de l’artista, l’espai on crea encara permet intuir més la personalitat del pintor. La claror entra per l’única finestra oberta d’una cambra ample amb el sostre ben alt. El color del terra és gris, però sembla haver-hi caigut una pluja de colors que ha esquitxat tots els racons de la sala. Es tracta de l’estudi de Joaquim Falcó, que ha difós la seva obra a diversos indrets del món, especialment a Itàlia, però ha establert el seu lloc de creació a Manresa, al carrer de l’Era de l’Esquerra.
Cada tela que roman a l’estudi sembla un esclat de vitalitat, una porta a l’alegria. Objectes quotidians i paisatges enmig d’esquitxos i regalims de colors vius. «M’agrada la pintura que transmet emocions positives», remarca Falcó. Darrere dels colors llampants hi ha una filosofia més profunda. José Tolentino, poeta i teòleg portuguès, en el seu llibre
Petita teologia de la lentitud, sosté que «l’alegria és una expressió profunda de l’ésser: en bondat, veritat i bellesa. És una grafia de l’esperit que es tradueix tant en riure com en quietud, tant en silenci com en cant».
Joaquim Falcó, assegut en una cadira del seu estudi. Foto: Francesc Rubí
L’alegria que transmet Falcó en el seus quadres és el resultat d’hores de treball. «Cada dia vinc a l’estudi i és una feina molt solitària». Explica que per a ell és important fer esport, ja que és una manera de relacionar-se amb gent i de no estar tot el dia tancat en el seu món. «Necessito saber quines inquietuds té la gent jove o quins són els somnis dels adults», explica el pintor. L’escultora Àngels Freixenet també considera que s’ha de saber trobar l’equilibri just entre el temps destinat a la creació i el temps per als altres. «Em passo moltes hores sola, pensant en nous projectes o treballant, però hi ha d’haver estones per als amics». Caure en l’obsessió és fàcil quan un es vol dedicar al que li apassiona. «Durant una època, la meva vida girava entorn del ballet. Els espais per a mi o per a la meva família els vaig reduir», explica Raquel Pérez. Tot i així, amb el pas dels anys, es va adonar que encara que acabés ballant en un teatre petit i amb poca gent seria feliç. Trobar la paraula adequada dins d’un poema també pot ser una feina d’hores. «La poesia et colpeja emocionalment i, en la majoria de casos, si traguéssim una paraula d’un vers, el poema ja no funcionaria», destaca Gerard Cisneros, autor del poemari
D’epitalami, res, que va guanyar el premi Cadaqués a Rosa Leveroni. El poeta manresà explica que va trigar gairebé tres anys a escriure’l, acompanyat de moltes hores de lectura. Però, malgrat el temps emprat a perfeccionar un art no sempre es possible guanyar-s’hi la vida.
Viure de l’art
Cau el sol i el cel va enrogint. Dalt de la terrassa de l’edifici modernista de ca la Buresa, a la plaça Sant Domènec, una trentena de persones contemplen com es va fonent la tarda i observen la vida de la ciutat a vista d’ocell. Des d’aquesta perspectiva, poden veure de prop les vides que es mouen dins de cada finestra del davant, la falta de torretes amb flors als balcons o la roba estesa al vent. «Des d’aquí es poden captar molts detalls que des del carrer no es veuen», expressa una dona de cabells arrissats i rossos. Estan a punt d’escoltar la poesia de Blanca Llum i, tot seguit, visitar tres terrats més per atendre la poesia d’Eduard Carmona, Laura Basagaña i Namina (Natàlia Miró), amb motiu de la quarta edició de Saltaterrats, l’itinerari poètic que aquest cop coincideix amb la Festa Major.
Les paraules de Blanca Llum deixen en silenci al públic. I sembla que, per una vegada, cada persona resta en l’instant present de cada mot que es diu en veu alta obrint interrogants. «La poesia em retorna a casa», comenta un home. La dona dels cabells arrissats s’apunta el nom de la poeta. «Tinc ganes de tornar-me a refugiar en la poesia», comenta. «La cultura ha d’estar al carrer», considera el fotògraf Joan Álvarez amb la càmera penjada. Però davant la qüestió que la majoria de poetes no es guanyen la vida escrivint no saben massa què respondre.
Blanca Llum recita un poema durant la quarta edició del Saltaterrats.
Davant la pregunta freqüentque se li fa a un infant de «què vols ser de gran», n’hi ha que imaginen que seran grans pintors o músics, però arribar a ser un artista i aconseguir sobreviure d’aquest talent pot ser un gran repte. Raquel Pérez explica que, quan va dir que volia ser ballarina, a la seva família li preocupava de què viuria. «Vaig haver de marxar a Barcelona per rebre una formació més professional i, més endavant, vaig entrar al Liceu, on no tenia un contracte fix, i a cada nova producció s’havia de fer un càsting», relata Pérez. Remarca que amb el ballet difícilment ningú no es farà ric, tot i que sovint, feien jornades de deu hores.
A part de l’esforç destinat a una disciplina artística per tal que el públic et reconegui, sovint també és necessària una feina de promoció. No tots els artistes compten amb una persona que s’encarregui d’aquesta tasca i això provoca que ho hagin de fer ells mateixos, tot i que no sempre s’hi troben còmodes. Ramon Porta explica que la música no és la seva professió, però hi dedica tot el temps necessari. Assenyala que vendre la seva música és secundari, «fer la promoció comporta temps, un temps que prefereixo destinar-lo a tocar».
El factor de la sort combinat amb el talent influencien gran part de la trajectòria d’un artista. «No hi ha cap fórmula per triomfar en aquest món. L’únic remei és treballar i bellugar-te», sosté Joaquim Falcó. Que explica que viure de la pintura no li ha estat fàcil; «la gent deu pensar que sempre estic bé econòmicament perquè surto als diaris i faig exposicions, però de vegades no és així», lamenta. «Els polítics es posen la medalla quan una artista del territori guanya un premi, però quan un artista ho passa malament es queda sol», remarca Falcó. Els polítics han de promoure mesures per preservar l’art, però l’escultora Àngels Freixenet considera que les institucions han de donar-los suport fins a un cert límit, «ja que si no seria molt còmode ser artista i per ser-ho hi ha d’haver un talent, una continuïtat i, sobretot, una necessitat».
Veïns de Manresa es reuneixen al terrat de l'edifici La Buresa durant la quarta edició de Saltaterrats.
Molts artistes consideren que la ciutadania també té una responsabilitat en el sector cultural. Ramon Porta sosté que a l’hora de pagar pel contingut cultural hi ha un greu problema: «internet ha obert un nou món i molta gent no està acostumada a pagar la música, les pel·lícules, les fotografies...». Porta lamenta que s’hagi de recórrer a sistemes com la taquilla inversa en concerts o recitals de petit format. Però Jordi Jet, que integra el duet Jo Jet i Maria Ribot, d’una guitarra i dues veus, sosté que la taquilla inversa fomenta que vingui més gent i que paguin si volen i creuen que això ajuda a donar valor a la cultura.
A la llum o a les fosques
Quan entrem hi ha molt silenci i la llum és càlida. La gent no gosa alçar la veu un cop s’ha posat a dins, potser per respecte a l’oceà d’històries que s’hi mou. Les prestatgeries de fusta guarden galeries de lloms de llibres de diferents colors. Per les parets, hi ha retrats de persones il·lustres com Mercè Rodoreda, Virginia Woolf, Julio Cortázar o Friedrich Nietzsche. També hi ha flors, un rellotge de taula antic i una televisió espatllada amb la frase «Book as a totem». «M’agradaria envellir en aquesta llibreria», ens diu Miquel Sanchís, un gran amant de la literatura i ara un dels propietaris de la llibreria Papasseit. Anna, l’altra propietària, és dissenyadora i s’encarrega de dinamitzar l’activitat cultural de la llibreria.
Gerard Cisneros: «Fer llegir la poeasi de Carner a persones de quinze anys que no estan acostumades a la lectura és un error»
Anna Roca i Miquel Sanchís, propietaris de la llibreria Papasseit de Manresa.
Sovint s’utilitza la comparació d’una llibreria amb l’univers. Però potser seria més idoni parlar d’una llibreria i un cel estrellat. Aquest no és tan abstracte com l’univers, el podem observar estirats en un prat o bé des de la finestra de la nostra habitació. Alguns fins i tot s’identifiquen amb una determinada estrella, com es poden identificar amb un llibre que guarden a la tauleta de nit. «Els llibres parlen de la condició humana. Hi ha coses que són universals i atemporals com la por, el sentiment de pèrdua, la soledat... i això t’ho expliquen els llibres», afirma Anna Roca. A més, la seva llibreria se centra en els llibres de segona mà, intenta fugir de les cadenes de les novetats editorials. «Sovint la novetat reemplaça la qualitat i qui té accés als mitjans és qui acaba venent. Hi ha moltes històries que passen desapercebudes», comenta Roca.
A la llum o bé a les fosques. El motiu pel qual determinats continguts culturals resten a l’ombra pot ser divers. Alguns artistes expliquen que es deu a una poca presència als mitjans de comunicació o també, a causa d’interessos econòmics que prioritzen la quantitat de vendes enlloc de la qualitat. Jordi Basomba, gerent del teatre Kursaal, sosté que l’empresa que gestiona el teatre ha de procurar oferir un contingut variat, que satisfaci els diversos públics manresans, però alhora ha de cobrir costos. Els membres del Galliner, l’associació que s’encarrega de la programació del teatre, van a veure diferents obres per valorar si les duen al Kursaal. «Sovint costa que la gent vingui a veure una obra on no hi aparegui cap cara coneguda o no s’hagi anunciat prèviament als mitjans», afirma Joan Morros, gestor cultural i coordinador del Galliner. Morros explica que hi ha poca gent disposada a apostar per allò desconegut, «per això s’intenta fer molta feina de comunicació, tot i que de vegades sabem que no vindrà gaire gent i decidim tirar-ho endavant pel valor de l’obra. Actualment, entre uns 70 i 80 mil espectadors passen pel teatre cada any. Tot i així, Jordi Basomba és conscient que competeix amb un món on a la gent cada vegada li costa més pagar pel contingut. «L’espectador de teatre té molt mèrit, perquè s’ha de gastar uns diners, ha de tenir curiositat, ganes de sortir de casa...», considera Basomba.
Els membres de l'entitat cultural El Galliner, durant una reunió.
El periodisme cultural s’encarrega, en molts casos, de donar veu a determinades propostes. «La brutal quantitat de nous llibres, espectacles o altres propostes és enorme i aclapara els mitjans», assegura Toni Mata, periodista de la secció cultural al diari
Regió7. El periodista considera que als mitjans els falta aquell moment de pausa per interrogar el sector cultural i no ser solament un «transmissor d’allò que es crea». També sosté que el futur del periodisme està en la pregunta sobre si la gent està disposada a pagar per tenir una societat democràtica real. «En la resposta hi va el futur del periodisme».
El compàs del temps
Un conjunt de persones caminen cap a la sala de rentadores del teatre Kursaal. Passen de llarg de l’escenari i de les fileres de seients buits. «No m’havia passejat mai pels passadissos i els racons amagats d’un teatre com ho fa un tècnic o un artista», diu un home. Tots ells tenen la sensació que fins ara s’han perdut les històries autèntiques que deuen passar darrere de l’escenari. Estan a punt de veure l’obra titulada
Torna, dirigida per Teti Canal i escrita per Carles Algué. Lluís Barrera, Adrià Mas i Anna Bertran interpretaran l’obra a la sala de les rentadores. De fet, els dos últims juntament amb Joel Grau van idear aquest projecte de microteatre
Cop d’Ull, que es va fer al Kursaal a finals d’agost. «Fent un cafè va sorgir la idea d’unir diversos artistes manresans, en total 26, de diferents disciplines per presentar sis obres de microteatre al Kursaal en espais poc coneguts, com la sala de rentadores o sota l’escenari», explica l’actriu Anna Bertran.
L’actor Adrià Mas destaca que el públic jove s’ha incrementat davant d’aquesta proposta. «Són obres properes, breus i intenses, tres ingredients que motiven la joventut», sosté Mas. Anna Bertran afirma que quan va al teatre, entre el públic, solament veu joves que estan relacionats amb el món de la interpretació, «però els altres costa que vinguin». Encomanar l’amor per l’art als joves és un repte per moltes entitats culturals.
Representació de l'obra "Torna" durant les funcions de microteatre al Kursaal.
Un passatge del llibre
Petita teologia de la lentitud, de José Tolentino expressa que «la pressa ens condemna a l’oblit. Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer». Tolentino fa un retrat de la seva visió del món contemporani. Tot i així, l’actor Adrià Mas sosté que l’art s’ha de cuinar a foc lent. La interpretació d’un personatge, el disseny de la il·luminació i el so d’una obra, l’escriptura d’una història, fins i tot la interpretació d’una obra per part del públic són tasques que necessiten temps. Per aquest motiu, molts artistes consideren que el llenguatge de l’art s’hauria d’ensenyar des de ben petits.
«No hi ha un únic responsable que els infants estimin l’art», sosté Anna Crespo, regidora de Cultura i Joventut de l’Ajuntament. Crespo esmenta la importància de la transmissió de valors per part dels pares i l’escola. L’Ajuntament ha d’actuar com a altaveu d’aquests valors i els mitjans de comunicació també, considera la regidora. No obstant això, Anna Roca, propietària de la Papasseit, sosté que les escoles fan un error molt greu a l’hora d’imposar lectures obligatòries. «Els infants creixen a ritmes diferents i cadascú ha de poder llegir el llibre amb el qual s’identifiqui», sosté Roca. El poeta Gerard Cisneros també argumenta que fer llegir la poesia de Carner a persones de quinze anys que no estan acostumades a la lectura és un error. «No estan preparats per entendre’l, seria millor portar a la classe un poeta amb poemes molt vius», comenta Cisneros. La ballarina Raquel Pérez explica que per a ella és un plaer fer de professora de dansa. «La dansa i l’art en general s’haurien de tractar a les escoles, ja que formen part de la història de la humanitat. Però potser no interessa, perquè el món artístic sempre ha tendit a sortir del camí que segueix tothom», assenyala Pérez.
El poeta Gerard Cisneros, amb el seu poemari 'D'epitalami, res'
Hi ha alguns factors que no depenen del sistema educatiu. «L’ús del mòbil treu una gran quantitat d’hores al llarg del dia. Un temps que abans potser es destinava a llegir, la qual cosa aporta més riquesa de vocabulari i de pensament», remarca Anna Roca. El llibreter Miquel Sanchís sosté que la forma d’interioritzar la informació ha canviat i això provoca que a alguns joves els costi llegir un llibre. Tot i així, el llibreter considera que mai no és mal moment per obrir una llibreria, «ja que és un reducte de pau, un record de la vida lenta». Gerard Cisneros recorda que el fet de no tenir temps per a la cultura no és nou, «quan la gent treballava a les fàbriques o al camp tampoc no tenien temps». Considera que, actualment, hi ha la tendència de posar les coses fàcils a nivell cultural, «però l’art vol paciència». Tot i que el music Jordi Jet considera que si els artistes volen commoure la societat actual han de comunicar de forma diferent. «Es tracta d’adaptar la forma d’adreçar-nos a la gent sense sacrificar el missatge», considera.
El cantautor Ramon Porta també remarca que, avui dia, els joves poden descarregar-se música sense cap cost. De la mateixa manera que la fotografia també s’ha escampat per la xarxa. Joan Villaplana, fotògraf instal·lat a l’estudi fotogràfic del carrer del Born, explica que el món digital ha diluït el concepte de la fotografia tradicional, «que era una cosa bastant entranyable i comportava el seu procés». «Abans la fotografia estava en mans dels professionals però ara vivim a l’era de la imatge i el nombre de gent que vol pagar per tenir un retrat d’un fotògraf ha reduït».
Una brúixola
Sota l’ombra d’una figuera del seu jardí, l’artista Àngels Freixenet seu en una cadira i observa, davant seu, els trossos de ferro reciclat escampats. «Necessito molt espai per treballar», explica l’escultora manresana, que crea les obres a l’aire lliure. Un viatge a Nova York quan tenia vint anys la va posar en contacte amb l’escultura. «Em va sorprendre que la ciutat estigués plena d’escultures». Des d’aleshores, ha exposat a diverses ciutats espanyoles i estrangeres, i ha obtingut alguns premis. «Les meves obres reflecteixen el que duc a dins», explica Freixenet. «Trec la força picant i tallant el ferro. Hi ha persones que diuen que la meva obra transmet fortalesa. Però la veritat és que em considero una persona insegura». A l’artista li agrada fer escultures de grans dimensions, però és conscient que a mesura que es vagi fent gran li costarà més. «Encara que la meva feina suposi un esforç físic no vull parar de crear, si cal ja demanaré ajuda; ho necessito».
L'escultora Àngels Freixanet al seu espai de creació.
Per a Àngels Freixenet l’escultura és una brúixola, una manera de viure a la qual no pot renunciar. «T’ajuda a conèixer-te a tu mateix», expressa Freixenet. «De vegades, el llibre et despulla. Algun personatge fa alguna acció abominable i t’hi veus reflectit», explica Anna Roca. A més, comenta que els llibres ens plantegen altres formes de viure i ens mostren diversos camins que podem escollir. Enric Tierz, membre de la junta de Cineclub Manresa, destaca que el cinema és una porta a altres cultures, mons i paisatges. «Jo no sóc de viatjar, però puc dir que a través de les pel·lícules he estat a Pequin o a París», sosté Tierz. Anna Crespo considera que l’objectiu final de la cultura es aconseguir que les persones siguin més bones. «Per això s’ha de separar la intel·lectualitat del sentiment i les bones vibracions que pot experimentar una persona davant d’una obra. Això últim hauria de ser l’objectiu», destaca Crespo.
Capital de la Cultura Catalana
L’escriptora Montserrat Roig deia que «la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini». Anna Crespo assegura que la cultura no és una prioritat dins de l’Ajuntament de Manresa, però tampoc ho és a la majoria de consistoris. «Primer hi ha el menjador escoltar», sosté. Però l’any vinent Manresa serà la Capital de la Cultura Catalana i això suposarà un pressupost més elevat per a aquest sector. Actualment, Manresa gasta pràcticament cinc milions d’euros en cultura. Tot i així, Anna Crespo destaca que la meitat se’n va al Kursaal i un bon tros del pastís als recursos humans. «Els sectors més fluixos són les arts plàstiques i la dansa», comenta Crespo.
Alguns artistes manresans tenen moltes expectatives de cara l’any que ve, però n’hi ha d’altres que no se’n refien gaire. Anna Roca considera que hi ha un perill. «Pot passar que l’any vinent sorgeixin noves propostes com bolets, però que no tinguin una continuïtat», assenyala. Roca posa l’exemple del Cineclub, que ja fa temps que demana un nou projector. «Aquestes petites propostes que donen vida cultural a la ciutat han de tirar endavant», comenta. «Hi ha col·lectius que estan fent una feina de formigueta i potser ens hauríem d’unir més tots els que volem potenciar la cultura a Manresa», comenta Jordi Jet. El periodista Toni Mata remarca que troba a faltar espectacles que no solament entretinguin, sinó que també interroguin. Anna Crespo afirma que la voluntat és fer el mínim de focs d’artifici i el màxim de coses que quedin. «Tot i que també estarem en un any de celebració i s’ha de fer un acte inaugural i un de clausura», assenyala.
La regidora de cultura i joventut Anna Crespo.
Crespo avança alguns dels àmbits que seran protagonistes. «Es pretén fer un festival d’art urbà, millorar les activitats al voltant de la dansa o apostar per l’Associació de Circ La Crica, entre d’altres», afirma. A més, també li agradaria que l’edifici de l’Anònima acollís més activitats artístiques. Entrar en un teatre a les fosques amb lots i descobrir que, malgrat el deteriorament, encara hi ha vida. El documental titulat
Kursaal. La força de la gent, d’Èric Motjer, relata com un grup de persones van decidir entrar al teatre Kursaal després del seu tancament l’any 1988. L’associació El Galliner va aconseguir uns anys més tard, el 2007, tornar a obrir el teatre. Les pròpies decisions poden anar encaminades a voler millorar el món o la vida d’una ciutat. En el documental, un dels testimonis relata com, enmig de la foscor del teatre deteriorat, algú va tocar un interruptor, hi va haver un espetec i es va encendre tots els llums.
