Aquesta informació es va publicar originalment el 21 d'abril de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En aquell moment bevia aigua. Després d'una altra jornada eterna, adorava aquells moments on guaitava el seu entorn tot pensant com havia anat el dia i com havia patit (un altre cop) crits, cops i desdenys. S'havia promès a ell mateix que allò s'havia d'acabar. No volia continuar amb aquell personatge de malson. Però la por, les frases feridores, els cops, aconseguien tancar-lo en una gàbia invisible.
De sobte, el so de les botes va fer-lo tornar a la realitat. El nus a l'estómac va retornar al sentir aquella veu aspra. –Preparat per tornar-hi, cavallet?, li va dir amb aquell desdeny que el torturava. –Som-hi, bèstia del dimoni! Sembla que una princesa jove, indefensa i dèbil necessita la meva llança. De fet, espero que ho necessiti tot! Ha, ha, ha. El riure del dimoni. El riure de la maldat.
Després de quilòmetres galopant tan ràpid com li era possible, van començar a sentir els rugits del drac. El Cavaller Sant Jordi (així anomenaven aquell humà pertorbat) va desenfundar la seva espasa, aquella arma que havia matat i torturat tants animals de dues i quatre potes.
De sobte, un crit els va sorprendre. Davant del drac no es van trobar una princesa ni indefensa, ni dèbil, però si jove i radiant. Aquesta, espasa en mà, mirava amb ulls plens de ràbia aquella bèstia sorgida de l'avern. De cop, i amb un moviment precís, li va travessar la pell plena d'escates tot arribant al fons del seu cor. Amb tan sols un cop, l'animal va caure ferit de mort.
El cavaller i el seu entristit cavall no entenien res. Llavors, va dir: –Ostres! Això no ho esperava. Enhorabona! No voldries... Un crit sec va fer-lo callar: –Calla i ves-te'n del meu poble. No volem ni dracs voladors ni necessitem dimonis disfressats de salvadors! I va girar cua sense dir res més.
Aquell crit en contra del cavaller li va donar la força. El cavall es va alçar i va tirar a terra el seu propietari fins aquell precís moment. Sense mirar enrere, va córrer en direcció a aquella heroïna per trobar-se amb la seva llibertat.
I allà, adolorit i avergonyit, aquell cavaller que s'havia quedat sol al mig del no-res, cridava i insultava el cavall i la princesa. El primer "no" que havia rebut l'havia deixat tombat i sense esma per moure ni un dit. Per fi, algú es va oposar a aquell ésser menyspreable i més covard que cap altre.
