Aquesta informació es va publicar originalment el 13 d'abril de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En una nota prèvia a la seva primera novel·la,
L’Altíssim, mereixedora del premi Andròmina el 2004, Miralles adverteix que «tots els personatges, les situacions i els diàlegs d’aquesta novel•la són imaginaris», premissa que podem estendre a la resta de la seva producció literària. Que siguin imaginaris, però, no exclou que puguin inspirar-se en persones conegudes i amb situacions viscudes, defugint tanmateix el relat autobiogràfic. Reconeix que els seus personatges «podrien ser el teu veí o una persona que passa per davant teu». I aclareix que li interessa imaginar-se l’altra cara d’aquesta realitat, presumptament convencional i previsible: «Quan observes la gent pel carrer, aquesta gent no fa bestieses, va o ve d’algun lloc... Pots pensar que van en direcció al mercat, però potser van a practicar determinades coses que ara mateix no ens venen al cap, però que també existeixen». Miralles concep la vida social com un joc d’aparences: «Quan el personatge sembla més natural, més incita a la perplexitat. Em fascina la cara oculta que hi ha en les persones normals i corrents. Qui més qui menys arrossega tics i comportaments estranys en la seva intimitat, conscientment o inconscientment. A l’hora de crear un personatge no parteixo del comportament estrany, provocador o
outsider de ningú. Em fixo en persones naturals i quotidianes, de qui m’agrada indagar literàriament aspectes desconeguts de la seva realitat».
«No tinc clara quina és la meva visió del món. Als personatges també els passa això. Són indeterminats, volubles. Potser per això els lectors els senten com a reals»
En conjunt, els personatges que transiten per les novel·les, els relats i el teatre de Miralles són éssers corrents, grisos i mediocres, de vegades sense gaires estímuls, fugitius estàtics, un xic nihilistes, egocèntrics i maniàtics, sense preocupacions morals, a voltes derrotats, que no vol dir perdedors: «En la literatura de Bukowski sí que són perdedors. En el meu cas, això seria delimitar-los massa». Els personatges descrits per Miralles no són marginals pel fet d’haver-hi estat abocats per cap determinisme social, econòmic o genètic, sinó perquè tot i fer una vida convencional i fins i tot confortable, en la intimitat actuen esbiaixadament arrossegats pels instints i la repressió, les obsessions i un sentiment profund d’insatisfacció. Per Miralles, «la insatisfacció forma part de la vida de qualsevol persona. Tots voldríem que la vida fos diferent de com és, per això ens frustrem i busquem trobar consol on sigui». N’hi ha que es complauen dominant sobre els altres: «Volen que les coses es facin com ells volen, i gestionen malament si no es fa així» o es refugien en les seves obsessions, cosa que els permet alliberar-se de les càrregues morals de la vida diària i suren aferrant-se a idees o pràctiques obsessives, com boies de salvació. Tanmateix, si més enllà del fet literari existeix un element que relliga personatges i lectors, aquest és el de les contradiccions: «Tots estem entre el dir i el fer, entre la paraula i l’acció, la realitat que voldríem i la que tenim».
L’acte creatiu és molt estrany
Miralles confessa que, a l’inici de la seva carrera, li agradava partir de situacions viscudes, i de ben segur que els seus mil oficis i les seves estades a Londres, Lisboa, Palerm i Roma, així com el seu pas per la Masia del Barça, font d’inspiració de la seva darrera novel·la,
Triomfador, van proporcionar-li un munt de vivències fàcilment convertibles en material literari. Amb tot, Miralles opina que «no cal haver viscut a tots aquests llocs per escriure el que escric. L’important és com veus les coses. Sense haver-te mogut d’aquí pots treure el mateix suc de la realitat».
«Hi ha personatges més rigorosos, altres són menys atrevits, obsessionats per les convencions socials, i altres són més oberts, perquè són més perversos o tenen un concepte de llibertat més ampli i trencador»
A l’hora d’abordar un projecte literari, Miralles explica que no parteix de cap premissa: «Jo funciono per intuïció. Quan vaig escriure
Una dona meravellosa no vaig pensar que volia escriure sobre una infermera a qui li va el sexe dur. Tot va començar un dia que, anant per Gavà, vaig fixar-me en una dona que s’estava mirant electrodomèstics en una botiga. No la coneixia de res, aquella dona. Em va passar pel cap que potser s’estava separant..». L’escriptura mirallesiana no és automàtica, però sí intuïtiva: «És com si anés caminant per les fosques i, per avançar, m’ajudés amb el lot de les paraules. És així com de mica en mica vaig construint el meu laberint, on els personatges apareixen i desapareixen en funció de les paraules. El personatge no és una troballa. L’has d’anar trobant. Dialoga amb mi constantment i les paraules m’ajuden a trobar-lo. Personatge i història caminen plegats». Remarca que, com a narrador, intenta «que la realitat parli per ella mateixa, però és un procés estrany, perquè si et falten les paraules per il·luminar els personatges, et perds i el personatge desapareix».
‘Triomfador’ o la maduresa literària
Qui pretengui estudiar l’evolució de l’obra de Miralles s’equivocarà si ho fa a partir de les dates de publicació dels seus llibres, ja que l’ordre d’escriptura no sempre es correspon amb el de publicació. En el cas de
Triomfador, la seva darrera novel·la, editada el gener passat per l’editorial Males Herbes, Miralles va començar a escriure-la fa catorze anys: «A l’inici m’anava trobant amb personatges i situacions, però no eren prou consistents perquè em faltava la veu narrativa». I afegeix que «si
Triomfador hagués estat un relat més tendenciós, més de denúncia, probablement no hauria trobat la veu i l’hauria abandonat. Però el fet de trobar una veu, unes paraules i un ritme fa que se’t facin més evidents les situacions i els personatges. D’altra banda, si tot estigués il·luminat ja d’entrada, se’m faria igualment difícil entrar-hi. Com a creador necessito que les condicions siguin vaporoses, fràgils... Si no hi ha tensió, ja no m’interessa. L’important és mantenir pàgina a pàgina aquesta tensió. Hi ha qui crea per endavant tota una estructura, una cartografia. Jo no sé escriure així. Em destrempo. A mi m’agrada transitar en companyia dels personatges. Si sé on em portaran, ja no m’interessa. Jo necessito viure la tensió». Una tensió que, a
Triomfador, s’evidencia en el contrast entre la realitat i la inversemblança: «Ulisses, el protagonista, explica coses de la Masia que la gent no es creu. És una realitat tan escabrosa que ens sembla falsa. Com la violència, perquè no la vivim en el nostre dia a dia. Què és la violència? És allò que no es diu, però que en realitat hi és i repercuteix en els personatges i els lectors. La violència no és una cosa estàtica. La portem dins. De vegades, la tenim més arraconada, però tots la tenim. Forma part de nosaltres, de la nostra cara oculta, igual que les obsessions. Preocupar-se excessivament dels fills, no és també una forma d’obsessió? El mateix passa amb el sexe. Em sorprèn quan em diuen que a les meves novel·les es parla molt de sexe. Que potser no forma part de nosaltres i les nostres relacions? Fins i tot quan és absent».
Després de cinc novel·les publicades –i algunes altres d’inèdites–, dos llibres de relats i dues obres de teatre, Miralles ha assolit aquell grau de maduresa literària que exclou publicar per publicar. Com a escriptor al marge de servituds i modes, Miralles escriu el que vol i com vol, i si no publica més és perquè «per publicar s’ha d’estar molt segur del que escrius».
Triomfador compendia la majoria d’elements temàtics tractats en les obres anteriors i excel·leix en el domini cada vegada més depurat i esmolat del llenguatge i els diàlegs, i també en l’ús cada volta més recurrent i eficaç de les el·lipsis i el gest literari. Autor d’una tesi sobre el gest obscè en el cinema italià, Miralles fa del gest i la seva càrrega cultural i expressiva un dels trets més característics d’una escriptura sempre inquietant, trencadora i sorprenent.
Per a Miralles, la literatura ha de generar preguntes. I si de vegades aquestes preguntes generen un cert malestar o incomoditat en el lector «és perquè reflecteixen el mateix malestar que jo experimento dialogant amb els personatges». Amb tot, assenyala Miralles, «no pretenc provocar ni col·locar dinamita al cervell del lector. Si la intenció fos aquesta, no escriuria novel·les, sinó que faria un tuit amb una bajanada provocadora i punt».
