Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'abril de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa poc, em vaig retrobar amb una bona amiga. Ens vam conèixer cursant un màster. A banda de la seva extraordinària capacitat de treball i moltes altres virtuts és, per damunt de tot, una supervivent. Coneix bé què es conviure amb el càncer. I, malgrat els pronòstics ombrívols que l’han acompanyat en el temps, com diu ella, fins ara «se n’ha sortit». Vam quedar per anar a dinar i el temps va passar volant. Després de posar-nos al dia, em va dir que em volia donar una bona notícia. Li acabaven d’aturar el tractament que, anys enrere, li havien assegurat que l’acompanyaria per sempre més. En cap moment va parlar de curació. I ho vaig entendre. Em va semblar curiós que li haguessin dit que pertany als anomenats «pacients Llàtzer», en referència al miracle de la resurrecció de Llàtzer que va fer Jesús, segons l’Evangeli. Mentre m’explicava més detalls, em va venir al cap el cas d’un altre pacient oncològic, que vaig preferir no compartir amb ella, però ho faig ara aquí.
Com a estudiant en pràctiques fa més de vint anys, vaig acompanyar una oncòloga a veure els seus malalts. Era de l'equip de cures pal·liatives. Va obrir una porta per parlar amb un dels pacients terminals que estava pedalejant en una bicicleta estàtica. Era una sala amb una mica de material que alguns malalts amb problemes de mobilitat feien servir per evitar quedar enllitats. Mentre aquell home insistia a pedalar amb l’escassa energia que li havia deixat un càncer terminal, aquella dona mancada d’escrúpols va dir-li: «No segueixis, no val la pena, això s’ha acabat». Amb la mirada perduda, l’home va continuar pedalant com si no hagués sentit res. Durant la resta del matí no vaig obrir boca. Només volia tornar a casa. No entenia com algú amb una feina com la seva, que havia aconseguit la llicència per la qual jo lluitava, havia fet el pitjor que es pot fer: arrabassar l'esperança a algú que s'hi aferra perquè el dolor físic i psíquic el consumeixen i ja no li queda res més. En un món cada cop més allunyat del que és essencial, només puc convidar tothom a la pràctica de l’exercici conscient de treballar una mica més l’empatia. Sense cap cost, és senzill mantenir la il·lusió d’una persona que, no només s’ho mereix, sinó que potser la necessita més que mai.
