Hi ha escales que t’acosten al cel, com la de la torre de Pisa. Hi ha escales que ens porten a l’infern, com la torre invertida de la dantesca Quinta da Regaleira, a Sintra, prop de Lisboa. Hi ha escales impossibles, com les que va imaginar Escher en un deliri sobre la paradoxa de la infinitud. També hi ha les escales senzilles que ens permeten pujar a un pis del barri vell, o les escales d’evacuació, grises i metàl·liques, lletges, però funcionals. Hi ha moltes escales i quasi totes tenen sentit. També hi ha les escales pretensioses. Tenim a Manresa un exemple d’escala pretensiosa? La del futur Museu del Barroc, per exemple? És raonable una escala que costa més que la museïtzació? Una escala difícil i complexa, que ha estat temps bastint-se, l’arquitecte de la qual no sabia ni com sostenir els vidres que la cobreixen, d’una forma i mida desmesurades? L’Ajuntament s’haurà gastat un pressupost excedit muntant una escala que porta a... només mitja planta! Serà important que la gent sàpiga que el Museu del Barroc ocuparà tan sols mitja planta de l’immens edifici de l’antic col·legi de Sant Ignasi. Ens haurem gastat un import increïble muntant una escala sense resoldre altres necessitats imperioses, com el nyap de l’Arxiu, posat en vertical tallant les circulacions horitzontals entorn al claustre central. Per tant, unes escales caríssimes portaran a una misèria de Museu.
Admiro el talent i aplaudeixo que Ampans hagi encarregat l’obra de la nova residència que es construirà a l’avinguda de la Pau a un equip excel·lent com és el dels olotins RCR. Però trobo depriment que es deixi a un arquitecte molt manresà destrossar la ciutat (i la seva economia) deixant-li desenvolupar capricis caríssims, ínfules de gran arquitecte, fent parcs tipus Harlem –amb les seves fantàstiques gàbies–, búnquers a l’estil de la plaça de la Reforma, passeres sobredimensionades o escales que no porten enlloc. Pretensiós és aquell que vol exhibir un nivell d’ambició superior a les seves possibilitats reals, sense estar-ne a l’alçada. I vet aquí que ens trobem davant d’un arquitecte encimbellat per un equip de govern mediocre i irresponsable. És clar, l’alcalde és un arquitecte també molt manresà i amic d’un arquitecte que es creu diví.
